Vuit milions, més vells i més malalts

El sistema de salut és el gran xuclador de pressupost públic i en la situació crònica d’infrafinançament (per als més diplomàtics), altrament dit espoli (que és la manera clara de parlar), totes les sensibilitats afloren, cada decisió s’ha de prendre amb peus de plom i cada millora té una repercussió econòmica. Per això no me’n puc estar de pensar que rere la concentració de l’atenció pediàtrica que propugnava el conseller Balcells i que s’ha vist obligat a matisar hi ha alguna cosa més que eficiència en el servei. És a dir, també hi ha costos. Però amb les criatures no s’hi juga. Bé, amb tota la salut no s’hi juga i d’aquí plora la criatura. El sistema públic de salut encara no ha revertit la tisorada monumental que va patir després de la crisi del 2008, executada per un govern que es va posar al capdavant de les retallades i per un conseller que, tot i ser metge de formació, procedia de la gestió de la salut privada, teòrica beneficiada per les cues i les llistes d’espera en les prestacions públiques. Les retallades salarials i de dotació de personal que només s’han revertit de manera parcial, escadussera pel que fa als facultatius, un col·lectiu amb menys afiliació sindical que s’ha passat més d’una dècada sense plantejar conflictivitat laboral –a diferència d’altres– i que no s’ha vist compensat fins ara, amb el conveni que s’acaba de negociar. Però tornar les prestacions de salut al nivell del 2008 la referència d’aquell temps ja no serveix. Aquell sistema de salut estava pensat per als set milions de catalans de la primera dècada del segle i no per als vuit actuals d’una Catalunya amb una estructura demogràfica que ha deixat de tenir la forma de piràmide i cada dia s’apropa més a la d’una baldufa. L’actualització de prestacions inclou un reforç i una planificació de la geriatria –desdoblada en sanitària i sociosanitària– en consonància amb les noves necessitats, i amb les que vindran.