Els últims de la fila
Dones. Persones LGTBI. Immigrants. Discapacitats (intel·lectuals, físics i sensorials). Pensionistes. Professionals de diferents àmbits (personal sanitari, mestres, transportistes...). La llista de col·lectius que reivindiquen, legítimament, drets i llibertats i intenten vèncer menysteniments i/o discriminacions és llarga. Afortunadament compten, en general, amb la connivència social; no és el cas, però, del segment poblacional més oblidat: els malalts mentals. Agressius, perillosos, estrafolaris, delirants, dropos, addictes... Així, gairebé tothom és capaç de sensibilitzar-se amb una dona assetjada, amb un gai discriminat, amb un minusvàlid amb barreres arquitectòniques o amb un immigrant desemparat. Però nosaltres (depressius “majors”, bipolars o esquizofrènics, principalment) arrosseguem atàvicament un munt d’estigmes que ens converteixen –malgrat els avenços dels darrers anys– en els “pàries” de la societat. Tanmateix, procuro no victimitzar-me i transformar l’adversitat en repte, i demostrar als incrèduls que no hi ha pitjor perill que la ignorància ni malaltia més letal que la indiferència.
Badalona (Barcelonès)