Faltava Aragonès

El dia de Sant Esteve, Aragonès es va posar la cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, que deia l’àvia Neus, i se’n va anar (tot xupipandi, que diuen ara) al dipòsit del Rei Martí a gravar el missatge institucional de Nadal i Cap d’Any del President. Va fer una mica més d’audiència que l’any vinent i una mica menys que l’any passat. Com la medalla de l’amor dels santvalentinians (avui t’ estimo més que ahir, però menys que demà), però al revés. L’escenari era un gest per mostrar la preocupació sincera per la sequera. La sort que vàrem fer és que com a mínim en això es varen mullar i varen triar-ne un. La sequera. Al dipòsit del Rei Martí. Punt. Malaventurats l’any que no es vegin amb cor de triar i que gravin un tros aquí, un tros allà i un altre tros més enllà fins als cent trossos que simbolitzin els cent problemes (Què dic, problemes! Reptes! Els cent reptes) del país. Ho fondran al ritme de les turbines i els ventiladors que en el seu moment va imposar Valerio Lazarov i quan acabin els divuit minuts de zooms fins i tot vostè i jo reconeixerem el president Aragonès com un gran home d’estat. Del discurs, el millor, per mi, la crida a la responsabilitat pressupostària dels grups parlamentaris. Com si el pressupost no fos, com l’any passat, un tornajornals institucional que vindrà definit dels estats majors, i tard. Fora de termini per quinzena vegada en els darrers catorze anys. El que se’n diu eficiència.