Procés a la Justícia

Ho va dir algú de paraula i ho va deixar per escrit en un document oficial ja fa bastant de temps: “I per proveir en l’arranjament de l’administració de justícia, la qual conserva en bon estat i degut ordre els regnes, i per extirpar els abusos que, en els temps passats, s’han produït per part dels magistrats de justícia”, cal procedir a la reforma del sistema judicial. Aquestes paraules d’ahir no han parat de ressonar i han arribat ben vives fins avui. Encara més, s’han anat enriquint en el mateix sentit any rere any amb noves i irrefutables aportacions, que tenen com a objectiu la renovació radical de la magistratura.

En aquella ocasió, i en virtut d’un pacte entre el govern català i el cap de l’Estat, el rei, la Generalitat va exigir, i aconseguir, la destitució de la cúpula judicial del país, exercida per l’Audiència, al front de la qual es trobaven el canceller i vicecanceller, als quals corresponia la més alta responsabilitat judicial. El cessament va afectar també el governador general, que era l’executor judicial de les sentències dictades per la referida Audiència.

La Generalitat justificava així l’exigència d’impulsar la plena renovació de l’estructura judicial: “La causa més decisiva per a aconseguir la conservació dels regnes i terres de la cosa pública rau en la recta administració de la justícia. Fins al present, degut al mal capteniment dels magistrats judicials, i per no ser la legalitat ben administrada, han esdevingut molts danys al país.” Calia, doncs, “pel bé i repòs de la cosa pública”, que des d’aquell mateix moment es procedís a fer foc nou dels principals magistrats i jutges de Catalunya. La recta administració de la justícia era considerada el fonament de l’estat de dret constitucional. En els pactes referits, el rei és obligat –i no té més remei que acceptar-ho– a reconèixer que l’origen del conflicte en les males relacions entre la Generalitat i el monarca rau, també, en la corrupta gestió dels principals responsables de sistema judicial vigent aleshores.

En aquella conjuntura del passat, el govern català pactà amb el cap de l’Estat que els referits canceller i vicecanceller, en l’exercici de la seva funció judicial, “no puguin –sota pena d’expulsió dels seus càrrecs– acceptar donatius ni subornacions”. En la negociació referida, el govern de la Generalitat aconseguí també la facultat de poder obrir expedient sancionador als alts magistrats que haguessin “delinquit contra les Constitucions i els Usatges de Barcelona”. Primer, el govern “hauria de denunciar el tal delinqüent, requerint-lo i amonestant-lo per escrit una vegada tan solament”. Si, oït aquest advertiment, els magistrats referits no revocaven i anul·laven allò que havien contrafet, “en tal cas, ipso facto” havien de ser “apartats dels seus càrrecs”, i, si persistien en la seva injusta actuació, el seu càstig seria fet públic, seria privat del seu ofici de judicar i serien “nul·les i mancades de validesa les sentències que haguessin pronunciat”. La suspensió de les seves funcions judicials es mantindria “per espai o termini de deu anys”. En els pactes negociats entre la Generalitat i el rei, el govern català exigí que les altes dignitats judicials haguessin de ser “nats o naturals i veritablement domiciliats al Principat de Catalunya o dels comtats –aleshores integrats dins de Catalunya– del Rosselló i la Cerdanya”, i hi afegia, l’acord, que aquells que havien d’administrar la justícia no havien de ser “odiosos i sospitosos” a Catalunya. A més a més, aquests alts càrrecs judicials tindrien l’obligació imperativa de jurar les Constitucions de Catalunya i totes les normes i lleis que regulaven la vida política catalana. El text de l’acord signat era explícit en aquesta qüestió: “a causa que moltes persones no naturals de Catalunya formen part del consell del monarca, les lleis del Principat no són observades, la qual cosa produeix un gran dany a la cosa pública del Principat”. Aquest desconeixement per part dels magistrats de l’ordenament jurídic propi de Catalunya els converteix en autèntics “violadors i destructors de les Constitucions i de les lleis del Principat, i de la cosa pública d’aquell”. Aquella Generalitat havia aconseguit que el cap de l’Estat, aleshores el rei, que era qui nomenava els alts dignataris del poder judicial –amb l’Audiència al seu davant–, li reconegués la facultat de combatre els abusos comesos contra l’ordenament constitucional i polític de Catalunya, fins al punt de poder apartar els infractors de les seves funcions jurisdiccionals. El Principat, en aquell tombant històric, era un país modern. I ho seria durant molts segles fins la desfeta de 1714.

Nota de lectura: els fets referits varen tenir lloc el 1461, ara fa, doncs, cinc-cents seixanta-dos anys, però mantenen un gran poder evocador sobre el present.