Sensibilitats contraposades

Quan els milicians de Hamàs van bombardejar Israel després d’haver-se rabejat amb ciutadans seus a la frontera amb Gaza, sabien perfectament quin seria el desenllaç. La represàlia israeliana no es faria esperar i la seva violència tornaria a desvetllar allò que anys enrere havia desvetllat el resultat de la guerra dita dels Sis Dies: un sentiment antiisraelià sobtat. Jo aleshores era delegat sindical i, per tant, afiliat a les Comissions Obreres patrocinades pel Partit Comunista espanyol, encara il·legal. Un company meu que durant el conflicte s’havia declarat favorable a Israel, em va revelar la tesi dels alts delegats: Israel havia estat el culpable de tot. Vaig dir-li que no m’estranyava gens. Egipte i Síria havien balafiat tot l’armament soviètic, i el politburó presidit per Bréjnev hauria redactat la seva encíclica perquè l’esquerra espanyola deixés d’admirar la feina social dels kibbutzim i Israel quedés encabit per sempre més en la llista dels heretges procapitalistes. I així va ser. I així continua essent. La brutalitat israeliana a Gaza mereix totes les protestes. Tenen raó. Però la brutalitat russa a Ucraïna només ha estat protestada a casa nostra per gent ucraïnesa o amb víctimes familiars. On és l’esquerra local tan sensible a les víctimes de Gaza?