Renovar propòsits a velles reclamacions

Passejar per Barcelona i no enganxar-te els peus o no creuar-te amb artròpodes marronets a l’estiu. Anar, per exemple, al parc de Sant Martí de nit i no sentir que formes part d’una pel·lícula on les rates són les protagonistes humanitzades fent de Tarzan dels matolls als arbres. Seure en un banc dels jardins de Màlaga, a les Corts, esperant arribi l’hora del metge de Numància i no rebre pluja blanca intermitent d’ocells que xerren als arbres sorollosament. Anar en metro i no haver de trencar la guardiola per portar monedes per a tots els pidolaires que apareixen parada rere parada, cada dia les mateixes persones, el mateix discurs, la mateixa cançó, com una metàfora del país mateix. Escurçar les llistes d’espera per a tràmits com ara el reconeixement o la revisió de la discapacitat (que no pot ser que triguin any i mig a donar hora). Limitar les cites prèvies (qui no ha anat a oficines o ambulatoris buits que demanen cita prèvia per atendre?). Tot això el que és tangible o visible. Després, hi ha el que tan sols perceben col·lectius d’afectats, com ara el de salut mental. Sempre molt bons propòsits, però sense pressupost, ni facultatius per renovar jubilacions, a més de posar els joves adults en darrer terme en qualsevol pla d’actuació (es veu que a partir dels 25 anys tots ja estan guarits). Els diners públics segur que aniran a augments de sou als qui reclamen més finançament l’any 2024 (això cada any igual). Qui audita o revisa que tot funcioni correctament i castigui si no es fa el que es diu de fer? Bé, amb una bona mariscada amb sobre tot s’oblida.