Finançament, català i immigració

Per entendre la realitat política convé diferenciar la representació política de la realitat sociopolítica. No hi ha una correlació estricta a través del vot entre ciutadania i representació política. La primera desigualtat ja es dona al punt de sortida, tant en els requisits de qui decideix els límits territorials com les condicions de qui pot votar i què pot votar. D’entrada el poder econòmic, jurídic i mediàtic des del qual parteixen els partits no és mai neutre. Simultàniament, el desencís, la corrupció, les campanyes amb falses acusacions, l’accés desigual als mitjans, la incentivació de llistes per dividir el vot de l’oponent, les hàbils crides al “vot útil”, etc., no hi ha cap dubte que incideixen distorsionant la representació electoral, però no hi ha cap alternativa democràtica al sistema democràtic que seguir millorant-lo contra els qui incentiven l’abstenció (si no és activa) i el paternalisme polític. Les nostres societats són complexes i els motors econòmics incideixen de ple en qüestions socials, polítiques i culturals. Ho hem vist amb el finançament encara per resoldre després de 40 anys de polítics catalans ineficaços o amb una prospectiva ridícula. Desapareixerem com a nació si el centralisme radial de Madrid aconsegueix estroncar i subordinar el teixit econòmic català (l’eix mediterrani ja passa per Madrid): on és la hisenda catalana? Desapareixem com a nació si el català deixa de tenir utilitat i prestigi social. La qüestió demogràfica no és menor: si no es reforça el català i les noves generacions d’immigrants –necessàries pel nostre teixit social i productiu– no se’l fan seu, també desapareixem com a nació: on són les polítiques lingüístiques que garanteixin la seva normalització? Tenen sentit de país els nostres dirigents? Sentit de partit, sí.