Tant de bo et ratllin el cotxe de dalt a baix

Deixes el cotxe aparcat al carrer. No tothom té pàrquing ni, en cas de tenir-lo, no sempre estaciones a casa. Si el carrer és massa estret, saps que tens més números que el cotxe rebi algun frec, però els carrers no estan prou alliberats de vehicles com per anar perdent oportunitats perquè aquell forat no et convenç. Quan ja acumules vint minuts fent voltes aparcaries sobre un arbre, si en sabessis o si tinguessis un cotxe volador. Però no és el cas així que si veus un lloc que no et fa el pes però serveix, allà deixes el teu vehicle i et limites a creuar els dits. Poques situacions fan tanta ràbia com tornar per endur-te’l, hores després, i adonar-te que algú s’ha desviat de la seva recta i t’ha deixat un record que pot ser per a l’eternitat, traduït en ratllada majúscula o fins i tot en algun bony o en un retrovisor fet malbé. Com a conductora, acceptes que tothom pot tenir una distracció o fins i tot recordes quan duies aquella L de novell i et vas menjar la teva primera columna mentre volies sortir d’un aparcament laberíntic. Respires i penses: res que no resolgui l’assegurança. Però oblides per un instant que no tothom actua com tu ho hauries fet si en fossis la responsable. Així que fas un parell de voltes al cotxe buscant un senyal que ajudi a contactar amb l’autor de la topada, però res de res. Un altre malparit (o malparida) que ha marxat sense donar senyal de vida. Aixeques la vista amb l’esperança que algun veí, des del seu balcó, et pugui donar una pista però la realitat és que estàs més sola que la una i que t’hauràs de gratar la butxaca. Tant costa fer bé les coses? Així que en aquests moments desitjo a algú que li ratllin el cotxe de dalt a baix i que sigui un conductor que, automàticament després, desaparegui per sempre.