Keep calm
2024, la COP29
Confesso que soc un fanàtic seguidor de les cimeres climàtiques. En concret, des de la famosa COP21 de París, allà on tots els països del món van arribar a la conclusió que això s’acaba i que s’acaba malament si és que no es redueix la temperatura del planeta i s’estabilitza en 1,5º d’augment amb relació a l’època preindustrial i bla, bla, bla... Des d’aleshores que m’he convertit en un expert (amateur, tot sigui dit) dels esforços de les nacions per posar límit a l’escalfament global i reduir fins a zero les emissions de CO2 i bla, bla, bla... Podria dibuixar un esquema de les cimeres. Primer de tot, hi ha un informe del panell d’experts que assegura que científicament tot se’n va a la merda. No ho diuen així, perquè impera el decòrum, però el que volen dir és que tot se’n va a la merda. Després, intervé el secretari general de Nacions Unides i deixa anar unes quantes sentències tremebundes. Reconec que soc un col·leccionista voraç dels advertiments del senyor António Guterres. Me l’imagino tot l’any mirant de confegir frases lapidàries. Com que la resta de la feina (com ara mirar d’arribar a un acord perquè el Consell de Seguretat condemni la massacre de Gaza i Cisjordània) no té futur, disposa de temps per a les COP. Diu, per exemple: “La humanitat ha d’escollir entre cooperar o perir.” O aquesta, una de les meves favorites: “Viatgem en una autopista cap a l’infern climàtic amb el peu a l’accelerador.” La va rumiar mentre escoltava AC/DC, com és fàcil de deduir. O aquesta, una de les millors: “No podem salvar un planeta en flames amb una mànega de combustibles fòssils.” Després venen sessions infames i maratonianes, corredisses d’última hora, com si el món s’acabés (i és que s’acaba!) i un final amb dues variants: fracàs històric o històric acord. I l’any que ve tornem-hi. Aquest 2024 es farà la COP29. A Bakú, ciutat famosa pel seu nucli antic i per la indústria petroliera.