Tribuna
Daltabaix de lluminàries
Dies especials. De molt de soroll avançat, amb quantitats immenses d’anuncis comercials a les cadenes de televisió, amb sorgida de llums pels carrers de les grans ciutats, que entren puntualment a dins de cada llar. De seguida, més llumets davant dels edificis de casetes individuals, esclats de bombetes a les balconades. I, aquelles paraules que, des de mitjans novembre ja ens diuen que s’apropa festa grossa: Nadal, embolcallant el solstici d’hivern.
Mai en cap moment del pas del temps dels 12 mesos del que anomenem any, ens trobem amb una situació semblant. Tot plegat es resol en quinze dies justos, encetats amb una entrada diversa al 24 al vespre. I el gran dia ja ha arribat. El 25 de desembre. Enmig d’una festa que duu per afegitó el pessebre. És a dir, una semblança del que tenim a l’imaginari del naixement de Jesús de Natzaret i del nostre món perdut de pastorets i molsa. Passem de la discussió sobre quin dia exacte hauria nascut l’home que aniria pels camins d’Israel escampant una manera d’entendre les relacions entre els humans que el dugué de dret a ser executat.
Passem també de les polèmiques sobre l’existència exacta del personatge que Flavi Josep va descriure, i que presideix bona part de la cultura humanista occidental. Sense l’Íbex-35, és clar. Cultura infiltrada al nostre món amb l’ajut d’aquell imperi romà que havia perseguit els que creien en aquell nen que tenim als pessebres aquests dies, convertit en una figura de fang, enmig de la mula i el bou.
Si tot aquest ambient no fos prou excitant, hem organitzat unes festes que no tenen res a veure amb un portal de Betlem i que, potser, són més adequades a la celebració dels solsticis d’hivern: tenen enmig del rebombori l’adoració, gairebé, de productes de la terra, els arbres. Dels països del capdamunt d’Europa, aquells que Racionero anomenà els bàrbars del nord, lluïm avets engalanats i fem que ens deixin regals embolicats amb papers de colors. Costum que va saltar a aquell continent que aquests països van envair, anomenant-lo Estats Units d’Amèrica. I... des del món lluent dels nord-americans, ha traspassat l’Atlàntic com una gran descoberta, profanant els nostres pobles i ciutats, racons perduts per les muntanyes i a prop de mar. Llocs d’Europa que ja teníem com a gran protagonista una soca d’arbre. No era un avet solemne ple de branques enramades. Era aquell tió que alimentem uns dies perquè ens deixi un esplet de regals després de picar-lo suaument i esperar que amb unes quantes cançons de bressol ens deixi presents.
La mateixa tradició: posar l’arbre enmig de les festes més importants de l’any. El món dels francesos, tan especialistes en els llamins, han convertit el nostre tió en un pastís temptador. Com el dels nostres torrons. És una mena de tronc de xocolata barrejada amb mantega. La destresa dels cuiners i cuineres el converteix en la bûche au chocolat, és a dir, el tió de xocolata. Tot aquest cerimonial que ens duu a mons fantàstics agrada a moltes persones, però, no se sap per quin tant per cent de diferència, també angoixa molta gent. Records que no es dominen, desitjos fosos.
Mentrestant, al meu lloc del món envoltat de les Guilleries i la serralada de granit, el Rocar, vivim uns dies blaus. D’uns cels que encomanen el color a les muntanyes. Una temperatura gelada als matins i a la nit, amb alguns graus sota a zero, i uns migdies esplèndids, amb un sol que escalfa el record de la gelor. Aquests dies, si intentem no pensar en la sequera, han portat a una certa felicitat. Més encara quan hem celebrat les festes amb la família. La que estimem, és clar, pares, fills, nebots i nets. Se’n pot dir felicitat, d’aquell sentiment, refós amb l’atzur que se t’endú a la Natura, cap als camins d’anar a bosc? I, en aquest inici just de l’any 2024 soc, avui, al fons d’una vall màgica, Castanyet, muntanya endins de les boscúries d’arbres amb branques nues, els turons de les Guilleries que treuen el cap, al fons. És felicitat aquell desig de quedar-te per sempre més dins aquell sentiment, únic, de la calma dels troncs de veritat? Els de les nostres alzines, castanyers i verns. I enmig de les fulles grogues dels roures que no cauran fins que en surtin unes altres.
El sentiment que s’ uneix amb l’àpat familiar de taula llarga. Hem encès espelmetes. És clar, falta la pluja.