La dèria del mòbil

Hem fet servir els nostres fills de conillets d’Índies amb els mòbils que els geocalitzen i ara ens escandalitzem perquè fan justament el que s’espera d’un ésser humà amb un estri a les mans: fer-lo servir. I a més tenim la barra generacional de renyar-los sense pietat perquè no calquen de manera robòtica i manyaga les pautes educatives i socials que han regit la nostra més que discutible petjada en aquest planeta. Oblidant que justament això mateix, blasmar amb aires de superioritat dels descendents, més amb retrets que no pas amb solucions, com si qualsevol temps passat hagués de ser millor i qualsevol progenitor pogués donar gaire lliçons només pel fet de ser-ho, és el que criticàvem dels nostres, de pares. Ramon Muntaner ho va deixar cantat amb lletres sagrades: “quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare”, l’onzè manament laic que hauria de guiar l’ànima rebel de qualsevol adolescent amb ganes d’obrir-se camí. Hem fet tard de manera negligent a l’expansió i el mal ús dels mòbils entre d’altres coses perquè tampoc som gens autocrítics quan els tenim a les mans i ara que, per bé o per mal, les noves tecnologies ens han devorat és quan volem passar comptes amb els petits de la colla. Sense adonar-nos que de tot aquest debat actual a l’entorn dels límits de les pantalletes de butxaca que ens acompanyen a tothora i a tot arreu n’estem excloent precisament als adolescents, com si no ens interès ni escoltar-los mentre discutim fins a on posarem cadenes al camp. Hi ha un absurd clam compartit a les sobretaules adultes quan es discuteix aquest tema: ara els nostres fills no tenen cultura general, ens lamentem, no valoren l’expressió escrita, ni l’esforç de la memorització. I què volem, si els hem deixat un món on tot això ja no fa falta perquè el miraculós estri teclejable els ho estalvia? Si ho fessin al revés sí que serien uns tanoques. Veieu aquella polseguera a l’horitzó? Són els nostres joves que han pres avantatge i ens deixen enrere a nosaltres i les nostres envellides dèries.