La porta oberta
Tot i tenir accés per la plaça Servites, segurament perquè és on hi ha aparcament al centre de Banyoles, l’entrada principal de l’antiga fonda Comas és al carrer de la Canal. Fa uns dies hi vaig quedar per dinar i l’acompanyant m’esperava a la porta del darrere. Es pugen unes escales, estretes, i ja ets al menjador. Però té alguna cosa d’entrada falsa, pensada per als empleats o per a les minyones d’una casa senyorial que ja no existeix. La finca del carrer de la Canal que ocupava la fonda Comas i la desapareguda botiga de mobles Busquets havia estat la residència de la família Ros, a mitjans del segle XIX, i freqüentada per l’escultor Joan Carrera Dellunder. La porta del darrere de la fonda és un pas amagat, un secret que tothom coneix. A la portalada del davant hi ha un passadís acollidor i porticat, amb l’encant de l’abans. És on hi ha el jardí deliciosament descuidat, una eixida al verd natural i que creix sense cura, d’una fonda que s’omplia els dimecres de mercat amb els pagesos i marxants. Macarrons, vedella guisada i un flam. Hi ha qui encara saliva amb les galtes. És l’època d’esplendor de les fondes banyolines. Als anys cinquanta, a més de taula parada també hi havia habitacions, per als primers estiuejants, per als de Barcelona, i s’hi havien celebrat casaments. El gener d’ara fa deu anys, amb la jubilació del propietari, Pere Angelats, la fonda va tancar.
Hi vam menjar hummus, tagín de pollastre, cuscús i basbusa, una coca de sèmola amb coco ratllat. Tot tenia l’essència de la cuina casolana, que és la de les dones, la del rostit de l’àvia o la dels macarrons de l’antiga mestressa de la fonda Comas. L’any de la pandèmia s’hi va engegar un projecte de restauració i inserció social impulsat per l’entitat Món Banyoles. A La Porta del Món hi treballen dones en situació de vulnerabilitat amb la idea que l’estada els serveixi per accedir al mercat laboral. Abans de Nadal van celebrar el tercer aniversari i fa poc han rebut el primer premi Francesc Butinyà per la seva tasca. Vam sortir pel darrere, però vaig pensar què significaven, aquelles portes obertes, per a la cambrera que ens havia atès o la cuinera que s’havia passat el matí preparant el menú: una oportunitat.
