Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Paper
Des de fa quatre dies tinc la taula plena de papers. Se m’han encadenat una sèrie de feines urgents que m’han impedit d’aclarir aquest racó de taula on els papers fan un munt irregular. Endreçar equival, en el meu cas, pràcticament a llençar, però abans cal, és clar, donar el cop d’ull sentenciador i salvar de la desaparició la carta o el document que exigeixen resposta o conservació. De fa molts anys que procuro conservar el mínim, en defensa pròpia. A vegades m’equivoco, naturalment, i un dia em sap greu de no haver guardat un paper determinat, però si per tal d’evitar aquest error hagués de guardar-ho tot, el remei seria pitjor que la malaltia, i al capdavall el més probable és que, el paper en qüestió, tampoc no el trobaria enmig de l’enorme acumulació.
Perquè la taula trigui al més possible a omplir-se’m de papers, he adquirit aquest costum: quan pujo al pis amb tot el que he trobat a la bústia, el primer que faig és seure al costat d’una paperera –en tinc tres, de repartides– i “sacrificar” sobre la marxa tot allò que no em sembli realment important. No hi fa res que l’arròs estigui al punt, o que jo mateix tingui ganes de fer immediatament alguna cosa. El primer és eliminar el paper innecessari. Si es cau en la temptació del “ja ho faré després”, no sé per què s’afluixa la voluntat estripadora; cal ser ràpidament radical. Si no es fa així, el munt progressa i augmenta també la mandra d’enfrontar-s’hi.
Vivim la civilització –que no és el mateix que la cultura– del paper. L’èxit d’aquest producte ha estat vertiginós, si tenim en compte que encara no fa dos-cents anys que començà a fabricar-se, a Europa, industrialment. El paper artesà, antiquíssim, d’origen xinès, era de fet un altre “producte”, que mantingué les seves característiques de vehicle minoritari d’idees mentre no s’inventà la impremta. Ignoro el volum de paper que es fabrica al món, però es calcula que només Barcelona llença cada dia 500.000 quilos de paper a les escombraries.
La quantitat de paper que malgastem és inimaginable, però podem fer-nos-en una mica de càrrec examinant la difusió de fulls publicitaris –massiva i equivocada, sovint–, la “paperització” administrativa de moltes empreses i oficines, també sovint excessiva, i el desaprofitament que cada u de nosaltres, en el camp privat, fa d’aquest material.
Si tot aquest paperam, un cop utilitzat, fos recuperable, la disbauxa no seria tan greu. Però el paper llençat es barreja amb d’altres deixalles i en definitiva es perd. Caldria establir algun sistema perquè, mentre no aprenguem a consumir el paper estrictament necessari, almenys es canalitzi el salvament del paper sobrant.
Un dels grans desafiaments que té plantejats la societat industrial és, precisament, el desenvolupament de les indústries de recuperació. Potser l’evolució econòmica desfavorable obligarà finalment a estudiar-ho.