La Rosita

Ha mort la Rosita del Pont Trencat, potser l’única dona que quedava al poble de l’edat que tindria la meva mare, que va ser amiga seva i que va morir fa temps, amb el canvi de segle. Durant uns anys la Rosita va ser veïna de casa, amb el seu marit Àngel, que sempre llegia, i el seu fill Toni, que s’assemblava a Frank Zappa, pintava i tenia una moto verda, i amb l’altre fill, l’Eliseu, quan va poder tornar de l’exili: va marxar per no fer la mili en el franquisme, vivia a Londres i, durant uns anys, només li era concedit passar uns dies al poble, fins que, per així dir-ho, se’l va amnistiar. En aquella època jo era una adolescent i aquests veïns em fascinaven. La Rosita era la dona gran més moderna del poble. Per la manera de vestir-se i de pentinar-se, però també, desafiant l’arrogància de la gent d’ordre, pel suport als seus fills, esperits lliures inspirats per les avantguardes artístiques, la contracultura, el rock més insubornable, els easy riders.

Havíem deixat de ser veïns quan va morir l’Àngel i, uns anys després i de manera sobtada, en Toni. L’Eliseu es va consagrar a la seva mare, que va començar a habitar en un món propi, i se l’enduia allà on anava, a vegades fent llargs viatges, sempre en cotxe. És així que, en una de les meves experiències més estranyes, vam coincidir en un lloc d’Irlanda (sobretot en un pub) on es rodava una pel·lícula. Aleshores també havien mort el meu pare i la meva tia. En veure’m allà, cada cop em preguntava per ells i també per la mare. Em deia que havia de tornar a casa, que l’esperaven l’Àngel i en Toni. Em sentia com si estiguéssim en un relat de Joyce, com ara aquell que passa en una nit de Reis i la neu cau lentament sobre tots els vius i tots els morts: a Irlanda i al cap de la Rosita.