Cuidar la gent gran, el gran repte pendent

Sí, ja sé que la lluita de classes no existeix. Ho hem acabat acceptant. Ens ho han volgut explicar així tots els experts que també van augurar el final de la història i tantes altres coses. Malgrat tot, com que la realitat és tossuda, estic envoltada d’històries que ens haurien de dur a rescatar aquesta lluita, ni que fos redefinint-la. M’agradaria que no fóssim tan immunes als drames reals que vivim en aquesta societat, alienats com estem mirant de fer front a les nostres obligacions. Són drames quotidians que responen o són conseqüència de problemes o defectes estructurals del nostre món. Ara mateix, l’envelliment de la població és un dels grans reptes no resolts, que pot generar cada cop més necessitats. Em faig un fart de voltar i són moltes les persones grans que veig i també les que expliquen que estan soles, que tenen poca o cap ajuda per fer front a la seva quotidianitat, oblidades pel sistema i potser també per la seva família. Els doctors Manel Esteller i Salvador Macip han publicat recentment el llibre Els secrets de la vida eterna, en què ens expliquen de forma molt amena com la ciència fa passos per mantenir-nos més anys vius però, evidentment, el que cal és organitzar-se perquè aquesta vida es nodreixi d’una certa qualitat. I ara mateix percebo que no estem gens preparats com a societat. Cuidar els grans hauria de ser una de les principals senyes d’identitat d’un poble, perquè demostraria la seva decència i el seu respecte pels que ja ho han donat tot. Aquesta és una tasca que té a veure amb l’educació i no pas amb les entitats socials. Si continuem mirant cap a una altra banda, tindrem un problema cada cop més greu i una societat cada cop més deshumanitzada, per molt eterna que sigui.