Dolors Montserrat

Potser caldria no remenar tota aquesta història. Però què voleu que us digui, aquell dia el fàstic em va envair. I és que la nostra trista història política és plena d’actituds com la d’aquella noia de Sant Sadurní, perquè tots tenim al cap una colla de personatges sempre disposats a tirar-se pedres damunt seu, damunt del seu país i damunt de la seva llengua. Però unes paraules tan dures, amb tanta contundència, i aquell autoodi tan clar, no l’havia vist mai. Tot allò ho rebia aquella Europa que diuen que no ens escolta. I aquella noia catalana, vestida de verd, estava donant una lliçó tan gran d’autoodi pel seu propi país i per la seva llengua, que costa molt d’explicar. Gesticulant amb paraules feridores i plenes d’odi, segurament molt pròpies d’altra gent i d’altres polítics. Tot era sagnant i greu perquè deixava la seva llengua materna a un nivell tan baix, que només ens podem preguntar què la mou, aquella actitud. Però la Dolors Montserrat es va retratar sola, i és només aquella tara política i humana d’algunes persones que pot fer que traumes infantils com el d’aquella noia s’haguessin de sentir en ple cor d’Europa. Va ser difícil sentir tot allò, i jo vaig sentir vergonya, creieu-me.