De set en set
Nadales
Més lentament que les cartes, al final també vam deixar d’escriure i rebre postals. Durant un temps, encara vam prolongar-ne l’ús, entre convencional i festiu, perquè tenien un espai tan petit destinat al missatge, que comprometien poc i satisfeien sense gaire esforç els deures d’afecte amb la família i els amics. De cop, però, ni aquesta dedicació va ser suportable, i a sobre hi havia els entrebancs de trobar la postal adequada, ni kitsch ni pretensiosa; de comprar i estampar-hi el segell, i el més complicat: localitzar una bústia on dipositar-la, amb l’inconvenient que sempre arribaves abans que la targeta que pregonava la teva enyorança o la felicitat conquerida en fos quin fos el viatge, quan de l’enyorança i la felicitat ja no quedava res. Escriure postals era una comunicació lenta i quasi retrògrada, i amb la introducció dels mòbils ja només toleràvem aquella rèmora per a les felicitacions de Nadal. No fa pas gaire, encara ens n’arribaven d’algun parent llunyà o d’una amistat extraviada, fins que van ser també substituïdes per les nadales digitals. D’aquestes festes, en retinc dues que comparteixo aquí per afegir-me als bons desitjos per als dies a venir: la fotografia de l’artista Tura Sanglas d’una nena aixecant una llesca d’herba per examinar la terra crua de sota, una vida per estrenar, i la frase de Proust que va enviar-me l’escriptor Quim Español, extreta d’una carta a Lionel Hauser: “He renunciat a creure que els anys siguin nous i puguin aportar una felicitat que avui ja és darrere meu. Però això no em fa pas desitjar menys vivament que els que estimo siguin feliços.”