De set en set
Merda a les sabates
Hem començat l’any nou i ja sembla més vell que l’anterior i que l’anterior. Res brilla davant nostre mentre arrosseguem amb els peus una sorollosa cadena de ferralla d’anys anteriors. Ens queden lluny els ulls il·lusionats que fa pocs anys teníem –especialment des de 2014 al 2017–, ara només els té la mainada el dia dels Reis. Llavors fins i tot joves, adults i vells veiem en l’estrella d’Orient l’estrella de la nostra llibertat, la del nostre estat, una estelada. Un any més cap llum brilla amb prou força a l’horitzó. Més abans ens veiem com aquells actors del cine mut que no podien desfer-se d’un paper enganxat a la sabata. Com més lluitaven contra el paper, més fort s’adheria a la sabata esquerra per a tot seguit enganxar-se a la sabata dreta fins que després d’una lluita hilarant l’actor acabava a terra com el paper. La ràbia momentània de desfer-se d’aquell full era tan intensa que ni a l’actor ni als espectadors els passava pel cap desfer-se d’aquell paper enganxifós que no fos d’una manera despectiva vers el paperot. El paper semblava endevinar les intencions de l’actor i, dotat d’intencions malèfiques, se’n mofava. Amb aquest plantejament feia que ni el guionista ni el públic els passés pel cap que l’actor s’assegués, es tragués la sabata i seguidament el paper. Nosaltres a les sabates tenim enganxats papers que ens prohibeixen la nostra identitat nacional, que no ens deixen administrar els nostres recursos, ni normalitzar la nostra llengua. Si seguim fent pantomima amb els papers enganxats a la sabata ningú no ens prendrà seriosament. Junts fa bé de no deixar que el paper de l’amnistia s’enganxi dos anys més als peus dels jutges. Cal treure’s les sabates tranquil·lament.