No tens la culpa de la mort dels fills

Un nou cas de violència vicària, ara a Barcelona, ens ha situat davant un escenari tan terrorífic que la nostra ment no pot arribarho a entendre. I pensar que ni tan sols sabíem que existia la paraula vicària i ara, cada dos per tres, la usem perquè ens arriba el cas d’un pare que ha matat els seus fills amb la motivació, única i exclusiva, de destrossar la vida a la mare de les criatures. És la violència més despietada i atroç que es pot exercir. És enterrar la mare en vida. És posar en dubte la versió de les dones quan alerten de determinats perills. És condemnar aquella mare per partida doble. D’una banda, la insuperable pèrdua dels menors. De l’altra, el sentiment de culpabilitat que arrossegarà fins a la fi dels seus dies. Es preguntarà què més podia haver fet ella per evitar-ho, i per què va tenir dos fills amb un home que, molt probablement, atès que la història s’acostuma a repetir, a l’inici semblava encantador però que a poc a poc va anar donant senyals d’alerta. Per això és fonamental que com a societat recordem a aquestes mares que només hi ha un gran culpable. I que si n’hi ha més d’un, cal apuntar en alguna altra direcció, però no cap a una mateixa. Prou pena pagarà ja. I a qui li pertoqui, que revisi una vegada per totes les custòdies que estan obtenint determinats pares que no les mereixen. Qui maltracta una dona, difícilment tindrà pietat amb la resta del món. No fa gaire, una professional de la mediació em comentava com en nom de la defensa dels drets dels homes –no seré jo qui els els negui, però evitem perdre el nord– la justícia està cometent autèntiques barbaritats. Parlem-ne sense por i actuem en conseqüència, que això no impedeix admetre que el planeta, per sort, està ple de pares excel·lents.