L’home artista

Podria recordar els personatges interpretats per Gérard Depardieu i no acabaria mai d’elogiar la presència, el talent, la credibilitat de l’actor, encara que hagi fet de tot i a vegades films penosos: des de l’Olmo de Novecento al mèdium que deixa badada Juliette Binoche a Un beau soleil interieur, passant pels enamorats dels seus films amb Truffaut i, sens dubte, aquella força amb què encarna el Cyrano. També recordo que una nit a Peralada, mentre l’actor llegia com si res unes cartes d’amor a una dona mai vista, vaig creure que no havia sentit mai una veu tan sensualment hipnòtica.

No necessàriament, doncs, no separem l’home de l’artista aquelles persones que creiem que deu ser per alguna cosa que Depardieu ha rebut en els darrers anys nombroses acusacions d’assetjament, agressió sexual i violació. En canvi, no és clar que, tot i que exigeixen que es faci, ho separin els seus defensors acèrrims, començant pel president Macron i passant notablement pels signants de la tribuna publicada a Le Figaro (“No esborreu Gérard Depardieu”) que va escriure l’ultradretà Yannis Ezziadi. Apel·lant a la genialitat de l’actor, al fet que és una glòria de França encara que s’ha esmerçat a no pagar-hi impostos, es diria que se suposa que se li ha de perdonar tot. No serà, de fet, que ha aprofitat la posició privilegiada com a artista per cometre certs actes amb una llarga impunitat? Tals defensors parlen d’una caça a l’home (el possible victimari, doncs, queda victimitzat i les possibles víctimes, ignorades, si no sota sospita) i que, en lloc de fer-ho els mitjans de comunicació, la justícia ha de fer el seu curs. Com si això no ho volgués qui acusa Depardieu i qui no creu que està per sobre de la resta dels mortals pel fet de ser un gran actor.