Retorn a Santander

Santander, diuen la mateixa gent que hi viuen, és una ciutat de famílies adinerades, altives i d’un conservadorisme recalcitrant que els ve, pel que sembla, del seu passat aristocràtic com a residència estival de la reialesa. Per a mi, ara que hi he tornat, és la ciutat on l’àvia paterna va treballar de minyona fins als divuit anys, quan va pujar a l’últim vaixell que salpava del port durant la Guerra Civil sense saber ni a on anava, i on encara vivia fins no fa gaires anys el seu germà, Ismael, que s’hi va quedar i va purgar el passat roig amb uns quants anys de presó. D’aquest oncle avi, de nom tan melvillià que ni a l’hivern se saltava el bany matutí a les fredes aigües del cantàbric, només vaig arribar a saber-ne el que me n’explicava l’àvia, i he hagut de lamentar sovint no haver fet res, quan això hauria estat possible, per anar-lo a conèixer. Sí que ho vaig fer, en canvi, per comprovar què hi havia del cert en la suposada fama d’un altre parent montañés, Agustín Riancho, que havia estat pintor: l’àvia assegurava que l’havia retratada amb el davantalet i les trenes quan encara pasturava vaques a Prases de Toranzo. Considerat l’intèrpret canònic del paisatgisme nòrdic, untat de verds mentolats i de polsim de rosella, Riancho és una celebritat local, com María Blanchard, d’una altra època i un altre esperit, però que també té una sala monogràfica just al costat del meu avantpassat al Museu de Belles Arts de Santander. Fa prop de trenta anys, quan vaig visitar el museu, jo estava atenta a altres coses, i després ja no hi he pogut tornar a entrar, perquè fa molt de temps que l’estan reformant. Potser és el destí més just per als records que ens donen regalats al final de la vida: que es perpetuïn com una espècie de llegenda, que no es rebaixin a l’escrutini del document o la prova. En aquest darrer viatge, en canvi, vaig descobrir com s’assembla Santander a Girona. En les dimensions, sobretot del centre històric, en l’abundància d’edificis religiosos, en la vitalitat del comerç, en la reverència que encara professen per certes famílies dipositàries del diner, del patrimoni monumental, de la cosa carca. Si les separa alguna cosa, és el mar, i que Santander continua sent dels pocs llocs del món on escriuen sense correccions el nom de casa.