En defensa del comerç de proximitat

En Mateu i la Carme han decidit abaixar la persiana, definitivament, de la seva pastisseria ara que s’han complert 75 anys que la van obrir i ells han d’afrontar la feliç jubilació. La Pastisseria Josep Girvent dels Hostalets de Balenyà deixarà d’oferir aquelles coques farcides de crema que enamoraven qualsevol vianant, els seus braços de gitano o els pastissos d’aniversari que tots els infants hem tingut a la taula, de nata i trufa. No hi ha relleu per poder continuar amb el que, en l’àmbit local, gairebé ha estat una institució: un espai per on, de jove, havia passat el mateix mestre xocolater Antoni Escribà, que, quan els Hostalets encara vivia dels estiuejants a mitjans del segle passat, pujava de Barcelona a donar un cop de mà al fundador d’aquesta pastisseria, en Josep, durant les temporades que hi havia més feina. Com un record d’aquells temps, a la botiga encara conserven una postal enviada per l’Antoni, que desitja un bon any a la família Girvent, acompanyada d’una fotografia d’un nen petit anunciant-los que ha tingut un fill: el mediàtic Christian Escribà.

Aquest poble del sud d’Osona perd un local emblemàtic, que ha conservat fins al seu tancament un cert aire noucentista entronitzat amb uns taulells que encara són els del dia de la inauguració. Preciosos. Un d’aquells locals on segur que acabaria posant-s’hi una vermuteria d’aquelles que han recuperat els sifons de vidre per als més nostàlgics, però a preus fora de mercat, si fos al bell mig del barri de Gràcia de la capital comtal. No obstant això, al poble, això ja són figues d’un altre paner. En menys de sis anys, els Hostalets ha perdut quatre comerços emblemàtics que contribueixen a desproveir una mica més aquesta localitat. Els Hostalets de Balenyà és un exemple, però el despoblament comercial de pobles i barris és un fenomen que augmenta en els temps que corren. Fa relativament poc, també es va publicar que el barri de Sant Pere de Ripoll, d’uns 800 habitants, perdia el seu darrer establiment comercial, concretament un forn de pa. Ripoll, capital de comarca, ni més ni menys. Tot plegat té diverses causes: la manca de relleu o innovació, noves generacions amb estudis que ens hem abocat al sector serveis o que no volen lligams de cap de setmana, així com nous perfils de clients que prefereixen proveir-se en espais ludicocomercials on és fàcil d’arribar en cotxe i on hi hagi activitats per fer durant tot el dia. La racionalitat instrumental que pregona la McDonalització de la societat, que va teoritzar ja el 1995 George Ritzer, es converteix en l’antítesi d’aquest teixit comercial singular que durant tants anys ha permès als nostres pobles tenir un element diferencial que els ajudava a posicionar-se en el seu entorn de referència. Un teixit comercial que contribuïa a la configuració d’un determinat “sentit de lloc” per part dels residents.

Aconseguir cohesionar i mantenir el comerç local és un dels reptes més importants que tenen els ajuntaments. Des del punt de vista econòmic, és cert que atraure indústria es fa essencial per generar llocs de treball o sanejar les arques municipals a base dels impostos sobre activitats econòmiques que se’n deriven. Però és tant o més important fer polítiques que garanteixin un teixit comercial actiu i sòlid. Els centres urbans dinàmics vertebren la vitalitat dels pobles perquè es converteixen en actius decisius que modulen la seva identitat. I, consegüentment, la seva marca de territori. Un poble que deixa envellir malament el seu nucli està condemnat a l’ostracisme, amb activitats econòmiques impersonals deslocalitzades als afores i parcs d’habitatges de baix valor que acaben creant ciutats dormitori.

Protegir el comerç de proximitat, per tant, també implica pensar globalment en la planificació urbana dels municipis. L’embelliment i la restauració dels nuclis antics, conciliar bons espais d’aparcament amb zones segures per als vianants o fer partícips les associacions de comerciants de la governança dels municipis poden ser recursos interessants per protegir el nostre petit comerç. Sempre hi haurà aquells que han estat astuts, han innovat o han trobat com créixer en volum en aquest mercat hipercompetitiu. Però no tots els comerços tenen els mateixos recursos i, per tant, possiblement és en aquest àmbit que la col·laboració publicoprivada es fa més necessària que mai. Soc poc partidari de les polítiques de subsidis, que acaben representant pa per avui i fam per demà, però sí d’aquella inversió pública que afavoreixi un entorn (físic i econòmic) en què aquells comerciants que vulguin puguin trobar nous oceans blaus per sobreviure. Dit això, el meu reconeixement a tots aquells botiguers que, al meu poble, han decidit viure una merescuda jubilació.