Es parla del carnaval

Sembla que enguany, a Barcelona, es vol organitzar un carnaval “digne d’aquells bons temps”. Jo no els he viscuts, aquells carnavals. Conservo només unes vagues imatges, de molt menut, copsades des d’un balcó del passeig de Gràcia, des d’on es veia passar la “rua”, la desfilada de carrosses guarnides. La postguerra es va endur la festa, amb gran estupefacció d’aquell periodista de la vella escola que va dir: “Allò que no entenc és, si suprimeixen el Carnaval, per què no suprimeixen la quaresma”.

Té algun sentit, el retorn oficial del carnaval? Es tracta de desmentir la sarcàstica afirmació de Larra, si no m’equivoco: tot l’any és carnaval? Potser institucionalitzant la mascarada en un dia determinat es pot dissimular la mascarada quotidiana. En tot cas, davant el carnaval que torna es poden adoptar dues actituds ben oposades: el refús i l’entusiasme. “No estem pas per carnavals”, diran els uns, observant la realitat circumdant, mirant-se en el mirall del seu propi humor o tocant-se la butxaca. D’altres s’hi agafaran amb la màxima energia, i possiblement després de fer la mateixa operació: observar una realitat desagradable, descobrir el seu propi mal humor i trobar-se les butxaques buides. És a dir, després d’ésser conscients que ens espera la quaresma.

Aquesta pot ser la gran justificació del carnaval que es prepara i la raó del seu èxit: la situació quaresmal que es fa present. El dejuni i l’abstinència ja no afecten només els cristians, i la penitència no serà un deure propi dels pecadors, més aviat el contrari: l’hauran de fer –amb especial duresa– els menys culpables. Tot això es veu venir, i si es proporciona a la gent l’oportunitat de “disfressar-ho” no la desaprofitaran. Es tracta de practicar amb plena consciència allò que se sol anomenar “inconsciència”, que era en el fons la filosofia del gran carnavalaire que fou Santiago Rusiñol. L’home que fou capaç gairebé moribund en ple carnaval del 1931, de rebre el metge amb una tovallola que li embolicava el cap com un turbant i damunt el nas un enorme nas de cartó.

Vivim una fase regressiva en els camps del treball, l’ensenyament, la política, etc., però no m’estranyaria que el carnaval triomfés. Encara no s’ha inventat el “consens” –amb qui fer-lo?– consistent a renunciar al carnaval si se suavitza la quaresma prevista. El que m’ha sorprès és que l’ajuntament es justifiqui dient que la presència massiva de gent al carrer és un signe de democràcia. Depèn. Hi ha exemples contraris. En tot cas, la democràcia és una cosa massa seriosa per a confiar-la a la representació a màscares i disfresses; i massa de cada dia, a través d’una acció de govern, per a identificar-la amb una expansió ocasional.

Si Franco prohibí el carnaval, no ho va fer pas per la seva concepció dictatorial de la política; hi ha règims totalitaris que patrocinen carnavals impressionants. Franco no el prohibí per raons d’ordre públic, que dominava, sinó per raons privades, que el dominaven.