Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Massa condicionats

Sovint vaig a un edifici d’oficines, modern, que té vuit pisos. Jo pujo al sisè. Hi ha tres ascensors “automàtics”, en el sentit que es poden prémer diversos botons i el vehicle s’atura successivament en els pisos indicats. Quan agafo l’ascensor per baixar, i l’hora coincideix amb la de plegar, a dos quarts de dues, l’espectacle és de pel·lícula còmica.

Ens aturem a cada pis, perquè a cada planta hi ha gent que ha cridat l’ascensor. O sigui que baixem del sisè al cinquè, ens aturem, els qui esperen obren la porta, si encara hi cap algú hi entra, torna a funcionar el contacte electrònic, baixem al quart, torna a obrir-se la porta, generalment ja no hi cap ningú, i els qui baixem i els qui esperaven poder entrar ens mirem –durant cinc segons d’immobilitat, cara a cara– amb impotència. Al tercer pis passa el mateix, i també al segon.

Avui la situació ha estat tan grotesca que m’ha fet descobrir fins a quin punt som víctimes de la mecanització. Com que hi ha ascensor, cal baixar en ascensor. Nois i noies joves, que treballen a les oficines, han d’agafar l’ascensor de baixada encara que es trobin en el segon pis. Tenint en compte el mecanisme d’aquest aparell, arribarien al carrer molt abans si baixessin a peu. Des d’avui he decidit deslliurar-me de la trampa d’una suposada rapidesa i comoditat, i d’ara endavant utilitzaré l’escala. Com tots els grans invents –i l’ascensor n’és un–, els destruïm en abusar-ne, en fer-los servir quan no cal.

A la nostra ciutat hi ha invents que són útils, però encara no són indispensables. A Nova York, baixar a peu del pis cinquanta significa gairebé mitja hora. Hi ha un condicionament, doncs, que mimèticament hem fet nostre, encara que la realitat sigui ben diferent. Conec una persona, a Nova York, que viu en un pis 36, i que quan al vespre vol fer exercici i té mandra de sortir al carrer, agafa l’ascensor, baixa fins al pis vint-i-quatre i puja, a peu, els dotze pisos fins a tornar a casa seva. En la nostra situació, ens convindria adonar-nos que caiem en una dependència exagerada dels recursos tècnics, i renunciem a l’anàlisi d’altres possibilitats, que des del punt de vista mental i psicològic són sovint més enriquidores.

¿Sabeu quina és l’última joguina electrònica que s’ha inventat? La “batalla naval”. ¿I sabeu de quina mena de batalla naval es tracta? D’aquell mateix joc que ens entretenia a l’hora d’estudi, quan amb el company de taula ens dedicàvem a “enfonsar-nos” vaixells d’un quadret, de dos, de tres i de quatre, marcats en un full de paper quadriculat –dissimulat dins del llibre d’aritmètica. Ara, però, ja no cal dir “tocat” ni “aigua”. Ara es premen uns botons, i cada vegada sonen xiulets de projectils i efectes espectaculars d’acústica bèl·lica.

És una altra temptació per a renunciar a construir-nos el nostre propi camp de batalla, el nostre propi camp de vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.