El periodista de Gràcia

Pocs indrets com Gràcia sintetitzen millor les contradiccions i la insubstancialitat que pateix una urbs com Barcelona. Reducte cobejat per a passavolants privilegiats que han decidit desembarcar aquí, com podrien haver-ho fet en un altre lloc, aquest barri elevat a la categoria de districte pateix aquella dinàmica especulativa que ho esclafa tot sense tenir gaires miraments. El resultat? Allà gairebé qualsevol cosa s’ha tornat dolorosament naïf, i de retruc cara, començant pels bars on et cobren ves a saber quant per una canya, la majoria de cops mal tirada, i acabant pel seu parc d’habitatge de preus prohibitius. Ser cool sempre té un preu, i no sol ser barat. Enfront d’això, però, hi ha el barri que es resisteix a perdre el seu tret identitari genuí. És el de les entitats del G6, el d’aquella samarreta impagable amb el Gràcia is not Barcelona, el d’en Contel i tants altres personatges homònims, la passada de Sant Medir, els Verdi i, és clar, el de la festa major amb els seus carrers engalanats. Són la gran, i última, línia de defensa que queda en peu contra aquesta plaga que és el hipsterisme.

Enmig d’aquesta amalgama, i actuant com aquell Blu Tack que és capaç d’acoblar tantes sensibilitats identitàries locals difuses i confrontades, hi ha l’Independent, capçalera indispensable per saber què es cou, es diu i, en resum, què coi hi passa, a Gràcia. Nascut ja fa 25 anys com un projecte cooperatiu, i aixoplugat ara sota el paraigua d’una associació cultural, aquest setmanari distribueix cada divendres uns 8.000 exemplars gratuïts, que aviat és dit, entre 700 punts del districte, amb la informació de proximitat com a principal divisa. Com a projecte n’ha vist i patit de tots colors, però sempre amb un rostre, cor i pulmó irreductible al capdavant, el d’Albert Balanzà –Balanzà a seques per als amics, coneguts i saludats–, el seu director i que, com molt encertadament descriu la seva estimadíssima Sandra, ben bé podria ser l’últim periodista comme il faut que queda en aquesta selva. Sobrevivint enmig d’un sector que fa aigües per tot arreu, i obcecat com està per inventar la sopa de l’all per mirar d’evitar el que és inevitable, l’Albert i l’Independent no s’estan per tantes hòsties i van fent camí fent senzillament el que toca fer, notícies, que és sinònim de gratar, gastar hores a les audiències públiques o plens de districte en què ja cal humor, esprémer les fonts i aprofitar al màxim el tancament cada dijous a la redacció del carrer de la Perla. Periodisme d’actitud, en definitiva, el mateix que et porta a poder explicar, en rigorosa exclusiva, el projecte per reobrir els cinemes Texas, un tema que, perfectament, hauria pogut tacar en gran la portada de qualsevol capçalera de Barcelona. Però ells, com tants altres cops abans, el van tirar abans...

I així, amb el dia a dia de Gràcia com a horitzó més immediat, Balanzà i companyia també es miren de reüll el desembre d’aquest 2024, quan toca festa grossa, ja que tenen previst arribar al número 1.000. Però, mentre això no passa, cada divendres el ritual ens conduirà a mirar, de passada, amb què obre l’Independent estirant aquells titulars llarguíssims marca de la casa. Moltes felicitats, Balanzà, l’estima i l’admiració es conjuguen a parts iguals, i per molts anys de poder bramar allò d’“Amunt, collons” al Camp Vell!