Mirades
Màquina, la discoteca de Montjuïc
Aquesta setmana ha fet cinquanta anys de la inauguració de la discoteca Màquina de Girona. Cinquanta anys aviat és dit. Per a tota una generació de gironins va ser la discoteca per moltes i variades raons lligades a l’edat i a la modernitat que representava, diferent de la de les discoteques que hi havia llavors a la ciutat: Don Carlo, Rufus, Cent Peus, Picadilly, Llim’s i sobretot Piscis, inaugurada dos anys abans a la Piscina de Girona. Locals tots ells mítics, com ho eren la Gatzara d’Anglès i tantes altres discoteques, les de la costa a part. Màquina aspirava a ser l’aparador de la modernitat i es va obrir en un edifici de nova creació a dalt de tot de la muntanya de Montjuïc. Va obrir la nit de l’11 de gener del 1974 i els propietaris eren representats pels germans Baró, especialment Joan Baró, a qui anomenaven el Conde, segons va explicar en un reportatge impagable Daniel Bonaventura a la Revista de Girona.
De fet, en Dani, que també hi va ser discjòquei durant un temps, manté la teoria que la nova discoteca perseguia assolir el nivell de rebel·lia i embruix que havia aconseguit Tiffany’s a Plata d’Aro. Un nivell de sofisticació diferent del que es coneixia a la ciutat i que sens dubte va tenir el vistiplau del públic. Tot el disseny era hexagonal, amb una gran pista de ball i una zona fosca amb butaques. Ho dominava tot una cabina de camió d’un groc estrident on estava instal·lada l’ànima del local: la cabina del discjòquei. El primer a punxar-hi va ser Ramon Vilaró, anys després president del Girona. Obrien el divendres i el dissabte a la nit i el diumenge a la tarda.
Per raons d’edat vaig començar a anar-hi els diumenges a la tarda. Sortien busos de la plaça de Catalunya, ideals per als que no teníem carnet. Recordo els coloms que hi havia en gàbies i el famós mico que fumava i bevia i mangava arracades i ulleres que guardava en un amagatall al sostre de la gàbia. En Dani diu que l’havien batejat amb el nom de Felipe o Melindro. Ara seria impensable. La música era molt bona. S’alternaven el ràpid i els lents, que no agradaven als discjòqueis però que eren esperats pels assistents. Foscor absoluta.
A Màquina hi va haver actuacions, concursos de miss, festes de partits, Salto a la Fama i actuacions amb un elefant inclòs. Amb els anys va passar a anomenar-se Le Privé i s’hi van obrir altres espais, entre els quals un restaurant on s’hi menjava bé i a altes hores de la matinada. Llavors ja hi anàvem a les nits el divendres i el dissabte. Conèixer Lluís Nadal o Josep Maria Serrallonga era clau per ser ben atès a la barra. O millor encara, ser amic d’en Josephus, en Josep Maria Bartomeu, que va ser el primer relacions públiques de la sala. Després, com a Le Privé, hi van pujar l’Àngel Vilanova i en Miquel Hortós, foguejats a Brisa, la discoteca de la carretera de Barcelona que ho va petar i que van cremar i que va tenir aquest nom entre Don Carlo i Fashion. Amb els anys altres locals de la costa ens van guanyar el cor, però sempre hi va haver l’enyor de Màquina, on alguns van viure el primer cop de moltes coses bones. El local es va passar a dir Class i Imagine i va decaure fins que l’abril del 1998 va ser enderrocat.