Enyorant les caixes d’estalvis

Les caixes d’estalvis constituïen una de les característiques pròpies de l’economia catalana. Històricament van tenir un paper preponderant. El Banc d’Espanya se les mirava amb un cert recel i la Unió Europea no els demostrava cap simpatia ja que representaven un punt de complicació en el mercat financer europeu. Després es va comprovar que hi havia hagut una mala gestió en algunes d’elles, no totes. El resultat és el que tothom coneix: la desaparició, de fet, de totes les caixes d’estalvis, l’absorció d’algunes d’elles per bancs, i la transformació de la vella i importantíssima Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis en CaixaBank.

Les caixes d’estalvis feien una feina considerable en tres punts: l’obra social a la qual destinaven una bona part dels beneficis, un paper important en l’obra immobiliària i, finalment, la relació directa i profitosa amb la clientela. Parlem-ne si els sembla bé.

L’obra social per començar. Les caixes d’estalvis no tenien accionistes en el sentit corrent de la paraula i no cotitzaven a borsa. Tenien, en general, una forta inversió en el sector públic. Com que no calia donar satisfaccions als accionistes, la major part dels beneficis es destinava a l’obra social que tenia repercussió sobre la població més desvalguda i sobre l’economia catalana. Actualment, les velles caixes, absorbides pels bancs o liquidades, no fan obra social, amb l’excepció de CaixaBank, que en continua fent, tot i cotitzar a la borsa i tenir un accionariat que espera cobrar un dividend dels beneficis.

En segon terme, hi ha l’obra immobiliària, que es concretava en immobles que representaven obra social considerable i positiva. En aquests moments en què hi ha fortes discussions sobre aquest tema, es troba a faltar el paper de les caixes d’estalvis.

En tercer lloc, cal destacar la relació estreta entre el client i el personal directiu de les oficines. Això es donava especialment, en els pobles més que a les capitals. L’equip directiu de les caixes coneixia el client que entrava per a fer un dipòsit o demanar un crèdit. La relació entre la direcció i el client acostumava a ser antiga, de manera que quan aquest demanava un crèdit, el director no tenia necessitat de demanar balanços dels negocis del client, que coneixia prou bé. L’equip de les caixes vivia tranquil i els clients també.

Els problemes arribaren quan la direcció de les caixes es va embolicar en una mala gestió i acumulació de pèrdues. No totes es distingiren per mala gestió, però també elles quedaren afectades per la política del Banc d’Espanya i de la Unió Europea. Les caixes d’estalvis han deixat un buit a l’economia catalana i a tots aquells territoris europeus on tenien un paper preponderant, com es donava a Itàlia, França o Alemanya. Ha desaparegut l’esperit social d’unes entitats financeres que no acostumen a tenir els bancs.

Caldria demanar als bancs que tinguessin un esperit social com el de les caixes, però ho veig molt difícil, ja que el benefici empresarial i la voluntat dels accionistes empenyen la direcció a buscar el màxim benefici possible per a ells. La nova legislació de les entitats financeres i la reducció d’oficines ha creat uns problemes que abans no existien. Les antigues caixes i els bancs donen un servei que no és sempre exemplar. En resum: m’enyoro de la desaparició de les caixes d’estalvis.