La marca del vençut

Parlava ahir de les cartes al director, i de la importància que tenen en un diari. Doncs en tinc una altra a les mans que em va causar un enorme impacte. La va publicar aquest diari el 29 de maig d’enguany, i explica que el jove independentista valencià Guillem Agulló va ser assassinat el 1993, a punyalades, per un grup de nazis espanyolistes; l’autor material va ser l’ultradretà Pedro Cuevas, el qual va ser detingut, jutjat i condemnat a catorze anys de presó; quan van passar quatre anys, la justícia espanyola va pensar que ja en tenia prou i el va posar al carrer. A les darreres eleccions es va presentar pel partit Alianza Nacional. Ningú no se’n va escandalitzar, mentre hom olorava els noms de llistes basques per si hi havia algú que conegués algú altre que hagués practicat algun cop la kale borroka, raó per la qual havia de ser desqualificat per terrorista. El contrast és aparatós. Aquesta carta la signava Daniel Camor, de Barcelona.

La brutalitat dels fets relatats és tan enorme, tan colpidora, que imaginava que aixecaria una forta polèmica. No ha estat així, tot i que la secció de cartes al director, insisteixo, és una de les més llegides.

Dedueixo que la resignació és la nostra norma més antiga i més interioritzada. Que el difícil encaix dels Països Catalans a Espanya significa que sempre ens tocarà el rebre. Que no hi ets en condicions d’igualtat. Que la teva missió és acatar i callar. Que el teu Parlament només pot legislar sobre on col·loquem els fanals, i encara. Que ens hem de sentir culpables de parlar en català. I que hem de tenir un “sí, bwana” sempre a la boca. I, si pot ser, somriure a sobre.