Una estratègia disruptiva?

La desafecció ara també creix contra una Generalitat cofoia que no sap reconèixer ni els seus fracassos. L’esfondrament dels partits sobiranistes a les espanyoles va afectar tots els partits, però Junts ha sabut rendibilitzar la clau electoral evidenciant que es pot fer una política de reconstrucció nacional desacomplexada si se sap aprofitar l’actual debilitat del PSOE. Una altra cosa és que se n’acabin sortint, però han deixat en evidència l’entreguisme d’ERC a l’esquerra espanyolista. Les batalles obertes estan vives en tots els fronts i apunten cap a enfortir la reconstrucció nacional malgrat que el sectarisme d’alguns fa que desitgin que fracassin sense veure que s’hi perd més que el suposat prestigi d’un o altre partit. Puigdemont va apostar molt fort i per ser avaluat a curt termini. A més de l’amnistia i el referèndum va apostar per reforçar el català. Va tornar a posar el focus en la recaptació i la gestió dels impostos. També va posar el focus en el tabú de la gestió de la immigració. Aquestes qüestions o bé reforcen l’Espanya radial i ens dissolen com a nació o bé reforcen la nostra reconstrucció nacional i debiliten l’Espanya radial. Són temes vertebradors de projectes nacionals antagònics. Peix al cove? Quan estem en procés de dissoldre o reconstruir la nostra nació, les urgències estructurals de supervivència nacional no poden ser qualificades de polítiques del peix al cove. Turull deia que els seus pactes amb el PSOE trencaven les costures de la transició, de “l’atado i bien atado” tot batejant l’acord de “disruptiu”. Però si a Junts creuen que des d’una minoria electoral poden desplegar aquesta estratègia sols cauran en el mateix error de supèrbia d’ERC. Calen complicitats sense unanimitats.