El viaducte del tren

Fa dues setmanes ens va deixar l’Alfons M. Thió, promotor i ideòleg del viaducte del tren que els gironins portem incorporat al nostre paisatge de ciutat, molt normalitzat i poc discutible en aquests moments. El debat per a la seva eliminació va durar poc temps, empesos per una estreta modernitat i amb l’argument que el viaducte era una barrera física i psicològica entre la Devesa i la ciutat. Els debats i els projectes avui deuen dormir al calaix d’algun despatx de l’ajuntament. El projecte girava a l’entorn d’una reconstrucció dels carrers afectats recuperant-los com a espais per a vianants. Si no hagués estat pels costos que suposava l’ampliació del soterrament del tren més les despeses d’enderrocament del formigó, avui tindríem qui sap si un espai per a les persones o per als cotxes. Ciutats molt importants del món van tenir la mateixa pensada, però al final va prevaldre l’enlairament i exteriorització dels seus trens i línies de metro a costos importants que res aportaven de valor. Londres, París, Tòquio, Nova York, Montreal, Ciutat de Panamà, Doha i Berlín, entre altres, van optar per mantenir i potenciar el transport enlairat, alguns com a recurs turístic, però la majoria per qüestió econòmica. Resolt el conflicte a Girona, per pressupost i complexitat, ja no es parla de soterrar el tren convencional. I crec que fem bé de fer-ho, ja que ara ni es donen les condicions idònies ni crec que fos necessari. Com en el seu moment, amb una ment clara i tècnicament organitzada com la de l’Alfons M. Thió, es va apostar pel viaducte, actualment l’hauríem d’aprofitar en tres línies estratègiques. La primera, per evitar més problemes de trànsit, ja que el viaducte no ocupa via pública i, en canvi, ofereix possibilitats urbanístiques com aparcament, per exemple. La segona és convertir-lo en una imatge de ciutat com ho és el pirulí. I la tercera permet projectar una visió turística de la ciutat i dels seus principals monuments com la catedral, Sant Feliu, la Devesa, el Barri Vell, amb visió panoràmica sobre les Gavarres i les Guilleries des del tren estant. Això ho han sabut veure ciutats com Tòquio o Doha, que el tenen com a atractiu turístic. Per què no canviar la mirada i pensar en els aprofitaments que té aquesta infraestructura per promocionar la ciutat? Amb creativitat i una visió flexible, això no sols és possible sinó desitjable i sense cost.