Tribuna
Massa privilegis i poca revisió
Aquesta setmana es feien públics els resultats de l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) sobre la percepció de la igualtat, en què el 44% dels homes afirmen que les polítiques d’igualtat han anat massa lluny i que ara són ells els discriminats. Això només fa que reafirmar-nos que ens queda molta feina per fer.
De fet, aquestes idees, però, no sorgeixen del no-res, sinó que reposen en un ideari molt pervers, d’un masclisme recalcitrant que segueix els postulats de l’extrema dreta i la dreta. Quasi el 90% dels votants de Vox entrevistats en aquesta enquesta estan d’acord o molt d’acord amb aquesta idea, cosa que també passa amb quasi un 70% dels entrevistats que es declaren votants del PP. Una opinió que ha anat colonitzant molts espais, sobretot les xarxes socials, i que ha calat profundament entre la gent jove. De fet, quasi el 52% dels joves d’entre 16 i 24 anys estan d’acord amb aquesta idea. I és que aquest ideari neomasclista està construint un relat on s’assimila la promoció de la igualtat amb la promoció de la guerra contra els homes. Unes idees molt primàries, absolutament errònies, que connecten amb el context patriarcal amb què ens socialitzen i s’expandeixen com la pólvora (no podem oblidar que la setmana passada es publicaven els resultats del Sondeig d’Opinió de Catalunya de l’ICPS, en què els nois joves d’entre 18 i 24 anys eren els que menys d’acord estaven amb el feminisme).
Seguint amb l’estudi del CIS, s’exposen dades objectives sobre aquestes desigualats que encara fan feredat, com per exemple que més del 60% de les dones tenim por quan tornem a casa (cosa que acaba limitant la nostra llibertat) o que les dones dediquem el doble de temps a la criança. La balança segueix molt desequilibrada.
I aquí és on hi ha un dels elements clau pel qual molts homes donen l’esquena i fins i tot s’oposen frontalment a les polítiques feministes: els privilegis. A la vista d’aquest avenç de la igualtat, alguns senten que perden els seus privilegis. Trontolla l’statu quo i aquell avantatge de sortida regalat, de sobte, és assenyalat i s’implementen polítiques perquè desaparegui.
En un mÓn capitalista, individualista i patriarcal com el que vivim, que et parlin de beneficis o drets col·lectius en contraposició als beneficis personals, dissortadament, és quelcom que a molts els queda massa lluny. Per a molts homes, el món com se’ls havia explicat, com es relacionaven amb les dones, amb els iguals, les oportunitats laborals, el llenguatge, la implicació en les tasques domèstiques o en la criança..., tot plegat comença a trontollar i tot aquesta comoditat i avantatge personal que els havia tocat (només pel fet de néixer amb penis i identificar-se com a home, no per cap esforç fet) es posa en el centre del debat. I de sobte allò que per a molts era normal i esperable, ara són situacions de desigualtat, actituds i comportaments masclistes. I aquí és on s’ha de fer un esforç per comprendre-ho, per revisar-se, per desconstruir i seguidament construir un model alternatiu a una masculinitat que segurament mai ni s’havien plantejat. I és molt probable que quasi no sàpiguen ni per on començar. Perquè tot plegat suposa una crisi, un sortir de la zona de confort, i costa entendre que no fer-ho és seguir alimentant les desigualtats, seguir participant activament d’una societat plena d’injustícies i violència.
Perquè si volem assolir canvis estructurals, aquests passen obligatòriament pels canvis individuals. Però això fa mandra, fins i tot por, perquè a molts ja els funciona el seu full de ruta, que segurament és molt similar al dels seus iguals. Però quina petjada deixa aquest full de ruta en les dones i persones diverses que no són homes cisheteros?
El gran privilegi en el patriarcat és formar part del col·lectiu d’homes, dels que històricament han decidit, han tingut la raó, dels que lideren, dels que poden triomfar, dels que quan parlen la resta calla i se’ls escolten..., i des de la plaça del privilegi no ensenyen a mirar-se, ni a preguntar-se sobre allò que es fa, sobre l’error... No ensenyen a revisar-se perquè això en el món patriarcal és poc important i fins i tot es podria llegir com un signe d’inseguretat. I això en el món masculí es paga i molt car. I això és el que està fent el feminisme, una mirada crítica per acabar les desigualtats i les injustícies, per construir finalment una societat amb més igualtat.