Polítics que informen

Les xarxes socials s’han convertit per als polítics locals, especialment per als alcaldes, en l’aparador on exposar amb buscada immediatesa tant les actuacions reals com els projectes que mai no sortiran del calaix, però que poden ajudar a prestigiar la feina del govern. Cada cop hi ha més necessitat per part de les administracions, per petites que siguin, de gestionar, i també controlar, la informació que les afecta i d’intentar, en la mesura que sigui possible, que majoritàriament sigui positiva. Els ajuntaments han abocat diners i esforços cada cop més grans a crear equips de comunicació que no només es dediquen a redactar la tradicional nota de premsa, sinó també a afegir-hi el vídeo promocional diari de l’alcalde o alcaldessa en què s’adrecen al ciutadà, a publicar-lo a la xarxa en el moment idoni perquè tingui la màxima repercussió social i, fins i tot, a aconsellar-lo tant amb el to que ha de tenir el missatge com amb la roba que ha de dur perquè la imatge sigui la correcta. Els periodistes, si no ho érem ja, ens hem convertit en personatges molestos que preguntem massa i busquem tres peus al gat perquè sovint no ens conformem amb la informació polida i neutre que ens donen i volem anar un pas enllà. I no parlo precisament de fer periodisme d’investigació, que pot generar certes incomoditats, sinó en el simple fet d’aconseguir concertar una entrevista o que el polític de torn es posi al telèfon per aclarir un concepte o ampliar una informació. Abans d’arribar-hi, haurem d’haver superat els filtres de mil i un assessors que hauran valorat si cal o no atendre’ns. Sembla que lluitar contra el periodisme incòmode quan aquest no rema a favor del polític de torn s’ha convertit en el joc de moda. Però, no cal exagerar, perquè no es tracta de cap novetat. Informar amb rigor mai no ha estat un camp de roses i la relació entre periodisme i política sempre s’ha mogut entre la necessitat i l’animadversió. Tot i això, parlar d’enemics crec que seria exagerat, deixem-ho en saludats amb una certa confiança. Però tampoc massa.