Falta gent i ganes
Treballar i poder viure no sempre van associats, i menys encara a les grans ciutats
Tenim estadístiques gairebé per a tot, però cap ens diu la gent que falta per treballar a les comarques gironines. I això que només cal parlar una mica amb els diferents sectors econòmics gironins per comprovar el grau de desesperació absoluta de molts petits empresaris i negocis perquè no troben personal que vulgui treballar, especialment en aquells àmbits amb més oferta d’ocupació, com són tots aquells que estan relacionats amb l’hostaleria, la restauració i el turisme, el comerç i les empreses de serveis. Trobar un fuster o un muntador de cuines és una tasca gairebé impossible, però també ho és trobar reparadors de calderes o cambrers i cambreres. Comença a haver-hi uns quants restaurants que han de modificar els horaris perquè no tenen prou gent per servir les taules i atendre la demanda habitual.
Si, a això, hi afegim l’alta rotació laboral que experimenten aquests sectors i la falta de compromís per part de les noves generacions, el principal patiment de les prop de 30.000 empreses gironines ja no és vendre, sinó trobar la gent per fer la feina i que aquesta gent vulgui continuar. Segurament caldria una reflexió profunda per saber les causes de tot plegat, de la falta de personal i de la falta d’estabilitat en el lloc de treball, però probablement hi té molt a veure el sistema educatiu que hem creat, molt pensat per dirigir el jovent cap a la universitat i menystenir els oficis de tota la vida, i el model social que crea generacions consentides i molt lluny d’allò que en dèiem esforç. Probablement cal tenir també en compte que les condicions laborals i de sou no són les millors i que, avui, treballar i poder viure no sempre van associats, i menys encara a les grans ciutats.
No cal anar gaire lluny per trobar que hi ha països on les autoritats, d’acord amb els diferents sectors econòmics, planifiquen la demanda d’ocupació, adaptant l’ensenyament i els plans de carrera a aquestes necessitats. On fins i tot s’atreveixen a dir si no els calen més arquitectes, més metges o més funcionaris, situant en primer lloc aquells oficis que sí que necessiten personal. Tot és qüestió de posar-s’hi.
