Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

El safari

He anat a l’aeroport, a acomiadar uns amics. Mentre esperàvem el moment de facturar les maletes se’ns ha acostat una noia molt decidida i, abans de dir res, ens ha enganxat un adhesiu. Somreia molt, això sí. Davant la nostra sorpresa ha començat a proposar-nos que ajudéssim no sé quina institució o obra social. M’ha costat força fer-li entendre que no continués, que considerava que en aquell moment no era oportú.

Al cap de tres minuts ha comparegut un xicot amb la mateixa història i, quan l’he tallat, m’ha dit: “És que no em deixareu parlar?” Jo li he contestat: “Perdona, però no t’adones que ets tu qui no ens deixa parlar? Amb aquests companys estem aprofitant els últims instants que ens queden, abans que pugin a l’avió, per a comentar uns aspectes de la feina que han de fer. Ja és la segona interrupció que patim. Te’n fas càrrec?” No se’n feia càrrec, pel que semblava. Insistia. Només una certa violència meva aconseguí de tallar la situació. I quan ja entràvem a la sala d’embarcar, ens escometen per tercera vegada. Un tercer noi. Potser penedit de la meva abruptesa anterior, intento raonar amb calma: “Nois, això no ho teniu ben organitzat. No pot ser que empaiteu la gent d’aquesta manera.” “Home, és que cada u de nosaltres va a la seva, i no sabem si ja us han dit...” Vaig estar a punt d’aconsellar-lo: “Dividiu-vos el territori, acosteu-vos als qui estan sols, asseguts o callats…”, però fins aquí hauríem pogut arribar.

Jo estic decididament en contra d’aquests abusos i en faig responsables els qui envien aquests joves a practicar la impertinència i la coacció amb el pretext d’una bona obra. Qui no és capaç de veure que molesta, o en prescindeix, no pot aconseguir un contacte positiu. És exigible una mínima dosi de discreció i d’oportunitat. Mai no he pogut entendre que els urbans tolerin, quan hi ha una recaptació pública –càncer, Creu Roja, etc.–, que els peticionaris aprofitin que el semàfor està vermell per a ficar-se entre els cotxes i oferir banderoles als conductors. He vist un accident per culpa d’aquesta intromissió. Les banderoles s’han de vendre als garatges, i la propaganda d’una obra social cal fer-la, a l’aeroport, des d’un taulell. No es pot envestir la gent d’aquesta manera i confondre l’activisme amb la barra.

És un costum que sembla generalitzar-se als carrers i també als establiments públics. Estàs assegut en un cafè o en un restaurant i entra algú que va repartint impresos per les taules, i en una segona volta et planteja si col·labores o no. És un cas clar d’intrusisme. Però, en el fons, allò que defineix aquest vici és que no té en compte consideracions personals: fa una simple valoració “objectual” de les persones. Som peces d’un safari. Si voleu, podeu fer una prova significativa: quan us envesteixin, interesseu-vos a fons per l’obra, digueu que esperàveu una ocasió com aquesta per a mantenir un diàleg i fer-vos càrrec… Us deixaran immediatament tranquils. Us engegaran a pastar fang. No poden perdre temps, ells. Pagues o no pagues?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.