Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Esforç comarcal
Durant molts anys hem trobat en l’estudi del fet comarcal una arma de resistència contra la despersonalització de Catalunya. Quan no podíem parlar de nació parlàvem de comarques. Defensàvem la realitat pròpia de les comarques contra la realitat imposada de les províncies, i fer comarcalisme era una forma –condicionada per les circumstàncies, com totes les formes de lluita– de fer catalanisme.
Els geògrafs, els historiadors i els escriptors van col·laborar en aquesta feina, que era útil però que tenia una dimensió pública forçosament restringida. D’una banda perquè era un tema plantejat en l’àmbit de l’“escriptura”, sempre minoritari, i l’anàlisi de les comarques era més literària o tècnica que no pas un programa pràctic d’activació comarcal; de l’altra, perquè no hi havia la mínima estructura d’administració –no dic, ja, de poder– catalana perquè l’ordenació comarcal s’afermés amb vigoria.
La situació ha començat a canviar. No ens hem pogut treure les províncies del damunt, però des de sota augmenta cada dia la pressió vital de les comarques, que han deixat de ser només temes d’estudi per a convertir-se en plataformes de treball col·lectiu i d’actuació política, en el sentit més general d’aquest mot. Assemblees comarcals de tota mena, publicacions comarcals, cooperatives comarcals, sindicats comarcals...
Dins els límits previsibles, tot això funciona. El setmanari de la comarca d’Osona, per exemple, “El 9 Nou”, ha arribat al número 100, i ha passat en aquests dos anys dels 5.000 exemplars inicials als 12.000. Si es té en compte que a la comarca hi ha unes 27.000 famílies, l’acceptació és evident. Cada setmana aquesta publicació –que no té altre suport econòmic que la venda i la publicitat– es ven a 89 punts de 36 poblacions de la comarca.
El sindicalisme comarcal és un altre capítol importantíssim en relació amb el tema d’aquestes ratlles. No vull citar noms ni comarques, per no deixar-me’n cap; és una lluita dura i meritòria que cal estimular en bloc. És un sindicalisme que té un veritable “interès nacional”.
L’hegemonia de les grans centrals obreres articulades de Madrid és aclaparadora, i qualsevol sindicalisme minoritari els fa nosa. Hi ha una comprensible voluntat de desqualificar-lo. De fet, és normal que les grans estructures sindicals, com en principi totes les grans estructures –polítiques, religioses, econòmiques–, tendeixin a barrar el pas a les excepcions, fàcilment titllables d’impolítiques, de no religioses o d’antieconòmiques. Tocant de peus en la terra d’una realitat concreta, la comarcal, aquests sindicats es distingeixen pel seu refús de l’anestèsia i intenten obrir un camí per on avancin estretament units el compromís nacionalista i el compromís amb la classe obrera. Es tracta de posar les bases per a arribar, a través de la federació comarcal, al Sindicat dels Països Catalans. No cal subratllar l’interès que, des de tots els punts de vista, té aquest esforç contra la marginació del català en el món del treball, menys airejada que la que patim a la televisió, l’escola, l’administració, etc.