Tribuna
Any fratricida
L’aritmètica un punt diabòlica del 23-J al Congrés espanyol va oferir a l’independentisme una oportunitat d’or per mirar de tornar a portar la pilota del conflicte polític a la seva teulada, després d’anys d’estar ben falcada a Madrid. La van aprofitar, però per separat, i per convertir-la en una nova confrontació de relats per preparar la cursa electoral de la Generalitat. ERC i Junts per Catalunya han negociat per separat amb el PSOE i han obtingut fruits rellevants sobre el paper. L’amnistia és el botí amb més contingut polític, perquè per primera vegada es produeix una petita esquerda en el búnquer del règim del 78. Sense els resultats del 23-J i la posició de força de l’independentisme per investir Pedro Sánchez, el PSOE mai no hauria fet aquest pas. Però tant ERC com Junts han negociat el seu cistell pensant, sobretot, en aquesta guerra interna de relats en clau d’eleccions a Catalunya i no com una estratègia col·lectiva de país que pugui desembocar en una nova unitat com la del 2017.
En tot cas, la investidura de Pedro Sánchez ha situat tant ERC com Junts en igualtat de condicions com a possibles socis del PSC si, com indiquen els sondeigs, els socialistes tornen a guanyar les eleccions a Catalunya. És cert que a Catalunya mai no ha governat una “sociovergència” i que els junters estan collant al màxim el PSOE a Madrid, però ja han governat en diputacions i ajuntaments i les darreres crisis de confiança s’han resolt almenys públicament. D’altra banda, l’experiència dels tripartits de Maragall i de Montilla van acabar com el rosari de l’aurora, però els republicans són més proclius al pacte i defensors de la via possibilista, alhora que sumen fàcilment en la seva òrbita l’entorn dels comuns.
Amb aquest tauler de joc, ERC i Junts, si no hi ha un gir estratègic per cercar la unitat d’acció per part de tots dos partits, s’encaminen a un any 2024 plantejat en termes fratricides. Lluny de buscar una victòria independentista, aquell 52% del 2021 –que va acabar amb un trencament del govern l’octubre del 2022– es mourà probablement en una altra aritmètica tenint en compte el rol central que ha recuperat el PSC. Si l’independentisme no suma i el PSC és part essencial de l’equació de la governabilitat, de ben segur que hi haurà danys importants en el moviment. Arrenca un any en què tots dos partits marcaran encara més distàncies i jugaran les seves cartes per si arriba el moment de pactar amb els socialistes.
Madrid és el gran escenari d’aquesta batalla de relats entre ERC i Junts. Però tots dos partits es necessiten per completar les seves estratègies. No sobra ni un sol vot, i si republicans o junters volen aprovar el que sigui al Congrés i apuntar-se una victòria, es necessitaran l’un a l’altre com a socis. A més, el PSOE és expert a dividir i es defensarà de la pressió independentista intentant crear esquerdes en aquest bloc. Ni ERC ni Junts semblen disposats a unir forces a Madrid, sinó més aviat el contrari, s’encaminen a un xoc de trens en cada debat, confiats que aquesta pressió per separat debilitarà el PSOE i erigirà un dels dos partits com a líder moral del moviment.
I en les pròximes setmanes veurem una prèvia d’aquest escenari fratricida per a l’independentisme. Serà a l’Ajuntament de Barcelona. En espera que l’alcalde Collboni triï soci de govern, o Junts per Catalunya o els comuns –a hores d’ara ERC no entra en l’equació formalment, si bé seria imprescindible per a una majoria absoluta–, els dards que es llancen les dues formacions són ben afilats en aquest any electoral a Catalunya i a Europa. Els republicans perfilen una oposició “dura” a una hipotètica “sociovergència”, però són conscients que si Ada Colau és la líder de l’oposició el camí serà més farragós encara i poden quedar invisibilitzats. Per això aposten, expliquen, per un perfil marcadament d’esquerres però també independentista. Naturalment, la batalla a Barcelona transcendeix les fronteres municipals i és un primer assaig sobre les aliances que es poden donar al Palau de la Generalitat a tot estirar el febrer del 2025. I és que tot just fa set mesos Junts i ERC signaven un acord inesperat i històric per governar la ciutat. Fins que una operació d’Estat entre el PSOE, el PP i els comuns va dinamitar el que havia de ser el primer govern independentista a la capital del país i, automàticament, va reobrir la guerra entre les dues formacions hegemòniques del moviment.