De set en set
La humanitat del MNAC
Poques exposicions m’han commogut tant com Quina humanitat?, comissariada per Àlex Mitrani i oberta al MNAC fins a l’11 de febrer. És com si et caigués tota la pena del món al damunt sense cap consol, excepte el que procura –quin altre esglai!– descobrir com es mesuren de bé els nostres artistes, fins i tot els més oblidats, com Gonçal Sobrer, Marc Aleu o Lluís Güell, amb grans noms internacionals, des de Francis Bacon a Louise Bourgeois. A la primera sala, ja se’t fa un nus a l’estómac, però segueixes endavant perquè la cultura, el poc o molt que saps de l’art i de l’era infame que l’exposició abraça, serveix a vegades de cuirassa, fins que arribes als dibuixos dels camps de concentració del lituà Lasar Segall, realitzats entre 1940 i 1943, abans que se n’hagués difós cap imatge fotogràfica que li hagués pogut condicionar la mirada, i se’t pleguen les cames; deixes també la roba en un piló a l’entrada, sota la citació de Germaine Tillion que profetitza que “no és pas previst que cap de nosaltres sobrevisqui”, i et deixes morir, com tots els altres, gairebé com un acte d’amor. Som aquestes pelleringues, aquestes ombres, aquests ossos sense carn ni nom, aquestes boques que criden, com la Montserrat de Juli González, que inaugura una pintura de les dents, serrades, desencaixades, crucificades. Som criatures esgarriades en un racó de la natura, com deia Pascal, però capaces, de manera no menys colpidora, de donar testimoni de l’abjecció, de mirar-la a la cara, d’escopir-hi, de plorar-hi a sobre, d’apuntar-hi amb bala. No us la perdeu: seria inhumà.