Crisi de l’ensenyament a Catalunya?

Certament, l’informe PISA, que probablement pel que fa als escolars que viuen a Catalunya es podria matisar –les estadístiques són dades molt fredes–, deixa molt malament l’estat d’aprofitament dels nens, nois i noies escolars a Catalunya. I, certament, també, cal mirar endavant i programar millores per tal que l’educació i l’ensenyament de casa siguin més fructífers. Amb tot, i certament també, cal mirar enrere i recordar que, actualment, encara som hereus d’una dictadura franquista que va enderrocar un ensenyament i educació modèlics florents, que, a partir de l’any 1931 en la proclamació de la República, a Catalunya es va anar concretant en l’Escola Nova i ens els seus principis d’escola unificada, gratuïta, obligatòria i laica; va convertir Catalunya en un país capdavanter de la pedagogia d’Europa: es va fer seus els mètodes de Célestin Freinet i de Decroly, per posar un parell d’exemples; i amb educadors tan celebrats, com Alexandre Galí i Manel Ainaud, un altre parell d’exemples; filòlegs, com Pompeu Fabra, també inspector del català a les escoles; i músics pedagogs, com Joan Llongueras. Per tant, veritablement, cal mirar endavant, però tenint molt present el nostre passat recent i, sovint, més que crear noves maneres d’educar i ensenyar, fer reflotar i imitar les que van resultar un èxit, començades en temps republicans, i observant també, si volem, les estadístiques de llavors, ben positives i en creixença.