Sobre els clàssics

És difícil dir si estem vivint una època dominada per la fatiga i la resignació o per l’esperança. O bé per l’horror. Tot depèn de cada individu o poble, però és evident que el món segueix patint greus amenaces: conflictes i penúries sense una solució imminent, la crisi climàtica o fanatismes que no deixen d’alimentar l’odi i de rebaixar la dignitat humana. Deia Bertrand Russell que l’ètica estoica era adequada per a l’època d’Epictet i Marc Aureli perquè era un missatge de resignació i no d’esperança. Els estoics miraven de viure amb serenor i harmonia, guiats per la raó. A això hi afegim una llibertat interior, una visió cosmopolita i valors com la compassió o la responsabilitat. Un fons humà i intens que no defuig la solidaritat amb el món sencer. També Epicur o els clàssics xinesos van viure èpoques cansades o turbulentes i ens captiven pel que diuen i per com ho diuen. Allò bell i profund que travessa els segles no solament és un consol. És un estímul que ens permet confiar en un món millor.