La lletra A

El 2024 ha arribat a casa acompanyat de la lletra A. Primer, perquè no hem aconseguit esquivar el virus de la grip més temut aquestes últimes setmanes. I també, perquè durant els dies que l’hem hagut de covar, una servidora els ha invertit a devorar les tres temporades d’una sèrie que es diu precisament així. La lletra A retrata una família anglesa que rep el diagnòstic d’autisme del seu fill petit, en Joe. Als que tenim un Joe a casa la sèrie ràpidament ens atrapa. No només per com presenta el trastorn de l’espectre autista (TEA). També per com dibuixa els diferents personatges –pares, germana, avi, pares i mares de l’escola...– amb les seves pors i les seves contradiccions. El diagnòstic d’autisme –o de TEA o d’Asperger– del teu fill petit o de la teva filla adolescent és una putada i alhora un alliberament. Una putada perquè l’etiqueta et posa al davant un futur ple d’incerteses i buit de solucions màgiques. No hi ha cap pastilla, cap tractament ni cap teràpia que el faci desaparèixer.

Com a mare el diagnòstic t’obliga a recórrer un camí de tanta lluita que sovint et tornes difícil de tractar. Navegant per teràpies, combatent la incomprensió i l’estigma. Negociant amb el món exterior, gestionant situacions socials que poden ser desafiants per a la teva filla, i defensant les seves necessitats. I mentre intentes gestionar l’estrès que va associat a ser mare d’una adolescent dins l’espectre, t’acostumes a pensar que estàs fallant i sovint et consumeix la culpa de no saber on acaba l’autisme i on comença la mala mare. Però per sort cada contra té el seu pro. I el diagnòstic el vius també com un alliberament perquè t’ajuda a entendre que el que està passant dins i fora de casa al voltant de la teva filla té una explicació. Dolorosa, desconeguda, sorprenent i desafiant, però ja tens on agafar-te. Comences a viure amb una acceptació incondicional, gaudint de cada èxit, independentment de la seva grandària, valorant els avenços realitzats i celebrant la seva increïble resiliència i capacitat d’adaptació.

La sèrie ens presenta el món al voltant de l’espectre autista sense artificis, però d’una manera entranyable i preciosa. Però també aborda els problemes de comunicació que pateix aquesta família anglesa, no només per les dificultats que té en Joe com a conseqüència del seu autisme, sinó per la incapacitat de la resta de protagonistes per expressar els seus sentiments. Vivim en una societat que premia la comunicació superficial, que prioritza les interaccions efímeres i les converses sense profunditat. L’augment de la dependència de les xarxes socials i la tecnologia ens està portant a un aïllament virtual, on les interaccions cara a cara disminueixen, i amb una cultura de l’individualisme que minimitza la importància de les connexions humanes autèntiques.

Quan veig gent a l’autobús que es perden el que passa al seu voltant perquè no aixequen la mirada del mòbil, o grups d’amics i amigues asseguts a les places sense parlar-se, enfocats en els seus dispositius, no puc deixar de pensar si no estan ells més aïllats que les persones neurodivergents. Des de la més absoluta manca de rigor científic m’entren els dubtes de qui són els “normals” i qui els “diferents”. I fins i tot puc trobar alguns paral·lelismes entre les dificultats de comunicació dels autistes i l’aïllament digital que vivim com a societat. Els primers es troben sovint amb el repte d’interpretar la comunicació no verbal i els matisos emocionals. Una dificultat molt semblant a la tendència a malinterpretar a través de les converses digitals: un missatge sense emojis pot tenir diferents interpretacions, de la mateixa manera que les expressions facials resulten difícils de descodificar per a algú amb autisme. Les persones en l’espectre poden sentir-se aclaparades per estímuls sensorials excessius. De manera similar, la societat contemporània es veu inundada per una sobreabundància d’informació digital, que provoca una sobrecàrrega cognitiva i, paradoxalment, una pèrdua de significat.

De la mateixa manera que una etiqueta no ens defineix, tampoc ho ha de fer la tecnologia, però sí que ens ha d’ajudar a construir ponts i a entendre’ns millor. Aprendre a abraçar la diversitat de formes de comunicació, tant virtuals com personals, és el primer pas cap a una societat més empàtica i autèntica. Amb paciència i acceptació, i disposats a escoltar sense prejudicis. Com ens ensenya el petit Joe a La lletra A.