Som 10 milions
Soques, trànsit i mules
Estem envoltats de soques, en sentit literal i figurat. El literal és la constatació d’una de les conseqüències del canvi climàtic i de l’implacable efecte de la sequera sobre la vegetació de les ciutats, amb gespa que són sorrals i un munt d’arbres morts. Ho constato fent el passeig diari per Terrassa, on fa uns dies diversos operaris extreien arbres morts del parc dels Catalans, aquella zona verda de Terrassa que alguns polítics van decidir amagar del centre el 1995 prioritzant un horrible edifici de pisos al davant quan es va enderrocar l’estació dels FGC. Allà, ja hi han deixat algunes soques a la vista, però és que pocs metres més enllà, a la plaça de la Bòbila Segués, tot és més dantesc. Enclotada entre dos blocs de quatre plantes, gairebé hi ha més soques que arbres dempeus. Dues palmeres llueixen al costat de tres soques víctimes de l’escarabat morrut, però és que al passeig que uneix el carrer Sant Marià i el carrer de Vallhonrat han deixat les bases de més d’una dotzena de troncs en companyia de tanques i cons d’obra.
Ara que queda tan bé parlar de refugis climàtics després de dècades de veure els responsables municipals d’arreu abraçant amb delit les places dures, cal recordar-los (diran que ja està previst, que no és època per plantar o qualsevol altra història) que les soques no fan ombra. Però potser el més important és que, si es planten arbres amb més episodis de sequera en l’horitzó, s’han de poder regar, perquè, si no, es moriran. I si amb l’aigua de boca ja hem vist la capacitat previsora de l’administració, no és fàcil pensar quins són els deures fets per buscar fonts d’aigua no potable per al reg més enllà de camions cisterna.
El canvi climàtic obliga a repensar les ciutats i a redoblar l’aposta per reduir el trànsit i les emissions contaminants. De Barcelona només n’hi ha una, i les receptes d’urbanisme tàctic i franges de colors no poden ser les mateixes a tot arreu per població, hàbits i volum. L’aplicació de les zones de baixes emissions (ZBE) genera conflictes, bàsicament per una pèssima planificació i falta de decisions valentes al seu moment per part d’algunes de les soques en sentit figurat que ara s’han de prendre a correcuita i que són un al·legat a la contradicció. I torno a Terrassa, el cas que conec, amb un pla de mobilitat caducat del 2021, i on es van prendre decisions valentes com ara treure el trànsit a la Rambla el 2011, però es va anar dilatant una solució per l’augment del nombre de vehicles que comportava als carrers Galileu i Arquímedes amb l’excusa de la B-40 i sense abordar la necessitat d’un bon sistema de rondes. S’amplien les illes de vianants mentre s’han col·lapsat altres carrers estrets, com Topete, i ara tot just es torna a posar a l’arena pública, amb l’excusa del consens, el debat de si cal reobrir la Rambla al trànsit per hores. Un desgavell.
Però al Vallès res supera en soques la decisió de tancar el restaurant La Mola amb l’excusa que la seva activitat i la de les seves mules són culpables de la seva erosió, i no la massificació. És el que passa quan a l’administració tot s’eternitza voluntàriament o involuntàriament.