Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Els vapors
Hi ha coincidències curioses. Passava l’altre dia per un carrer de Sabadell i, en veure la típica arquitectura de les fàbriques i les cases baixes, formant una unitat urbanística habitualment considerada trista i monòtona, se m’acudí que més enllà de qualsevol valoració estètica allò constituïa un veritable monument històric. Era tota una època i tota una situació social i econòmica la que expressaven aquelles parets, que s’havien conservat des del segle passat.
Fou una impressió que probablement no hauria trigat gaire a oblidar si no hagués rebut, al cap d’un parell de dies, una publicació de la Caixa d’Estalvis de Sabadell sobre les edificacions industrials en aquella ciutat el segle XIX. El treball de Josep Llobet i Jaume Puig m’era la immediata resposta, perfectament documentada, a aquell sentiment imprecís que havia experimentat en passar per davant d’un vell “vapor”.
Encara que la primera caldera de vapor fou instal·lada el 1838 al carrer de Sant Quirze, i la primera fàbrica designada popularment amb el nom de “vapor” fou la de Josep Formosa, al carrer Manaut, a partir del 1840 es basteixen els primers grans establiments industrials d’aquesta mena –com Cal Pissit–, que comencen a ocupar les illes de l’eixample embrionari. La publicació recull divuit fitxes, amb fotografies i tota mena de dades, de divuit vapors seleccionats, i fa impressió que moltes d’aquestes fàbriques primitives encara resisteixin amb fermesa i mantinguin el seu ús industrial.
Ara que hi ha un corrent de revaloració de l’“art-deco”, i en general de totes les mostres i els objectes característics d’una època, aquests “vapors” poden ésser examinats no pas com uns edificis envellits, sinó com una valuosa “antiguitat”, testimonis d’un moment decisiu de la industrialització catalana. En general és una arquitectura simplista, resultat de la suma de diferents quadres o naus, sense un projecte unitari. Sovint el “vapor”, com a font d’energia, està organitzat entorn d’un o diversos patis, emprats per a la càrrega i descàrrega i per a accedir a les quadres pertanyents a diferents fabricants, que aprofiten l’energia generada en una única i centralitzada sala de calderes.
Al costat d’aquest aspecte arquitectònic hi ha la dimensió social dels vapors. Diuen Llobet i Puig que fins a l’any 1870 la jornada de treball era de dotze hores; a poc a poc s’aconseguí alguna petita millora, però el 1914 un reial decret encara establia onze hores cada dia, excepte els dilluns (deu hores i mitja) i els dissabtes (cinc hores quaranta-cinc minuts). L’any 1874 la majoria de treballadors eren dones, i el 1914 un filador cobrava trenta-cinc pessetes la setmana... i una filadora setze. Hi havia molts nens i nenes empleats en la indústria, i l’horari era el mateix que el dels adults.
Quan torni a Sabadell miraré de seguir “l’itinerari dels vapors”, escenaris encara visibles d’una història molt dura i molt nostra.