La cabra

En ple carrer d’Enric Granados, la cabra s’aguantava d’una manera inversemblant: estava enfilada dalt d’un minúscul tamboret, una mena de pinya, on amb prou feines cabien les quatre potes juntes. Mantenint aquest equilibri tan forçat, anava girant –encara més difícil!– seguint les evolucions, cap a la dreta, cap a l’esquerra, d’un home que tocava la trompeta.

Bastants barcelonins hauran pogut contemplar aquest inesperat espectacle, que d’uns quants dies ençà es presenta a l’Eixample, segons m’han confirmat diverses persones que se l’han trobat en un carrer o altre. Els protagonistes són dos gitanos, dues noies tenyides de ros, una cabra i un poni. És de suposar que la Societat Protectora d’Animals i els animalistes en general trobaran inadmissible el número de la cabra, obligada a enfilar-se tan inestablement –sospito que, tenint en compte les aptituds naturals d’una cabra, l’exercici és més espectacular que realment angoixant per a l’animal. Confesso que no acabo d’entendre, però, que el circ institucionalitzat –on la coacció sobre les bèsties i la duresa de l’entrenament són contínues– no hagi estat denunciat mai amb tanta energia com ho és el modestament improvisat.

Prescindint ara d’aquests aspectes, el que vull anotar és l’autèntic xoc que ha produït l’aparició de la cabra enfilada i giravoltant, mentre un gitano tocava la trompeta i l’altre tocava el tambor, en un carrer barceloní ple de cotxes. Els vianants retardaven el pas, miraven la cabra com si no poguessin creure en la seva pròpia visió... Quant de temps feia que no havien vist una cabra? Molts infants no n’havien vista mai cap, i, a aquell marrec de cinc anys que distingia una “Ossa” d’una “Bultaco”, la mare li explicava: “Això és una cabra”. La gent retardava el pas, sí, amb una certa vergonya d’aturar-se, però al capdavall molts ho feien, absolutament dominats per la sorpresa.

Atrets per la trompeta, els veïns sortien als balcons, i d’un balcó a l’altre es feien comentaris, es gesticulava. També a les portes de les botigues apareixien dependents, i clients, i un mecànic que furgava en el motor d’un cotxe, estacionat al carrer, s’havia quedat palplantat amb la clau anglesa a la mà i la boca oberta.

Al voltant de la cabra s’havia creat un mecanisme de comunicació col·lectiva, i en certa manera el veïnat s’havia redescobert ell mateix. Era una veritable “ruptura” amb la rutina de cada dia i de cada minut, i un cop trencada la closca de la indiferència i l’aïllament social afloraven a la superfície dels gestos, les converses i els contactes els antics i soterrats impulsos que considerem “humans”. Sí, la cabra i els gitanos havien humanitzat el carrer. Aquest batec popular era, de fet, el gran espectacle.

El gitano ho resumí preguntant al poni: “Em vols dir si t’agrada estar lligat a un carro?”. L’animal va moure el cap negativament. “Potser t’estimes més menjar userda, lliurement, en un camp!”. L’animal va fer que sí.