Cadells i ventafesols

El senyor Josep Maria Soler i Janer ha tingut la gentilesa de dedicar un llibre a dos col·laboradors de l’AVUI, l’Albert Jané i jo. Es tracta de “Gentilicis dels Països Catalans” (Editorial Millà). Confesso que l’ha encertada de ple, perquè pocs llibres em resulten tan divertits –en el sentit més “seriós” d’aquest mot– com els que exploren els topònims i el llenguatge popular.

Anant pel Pirineu, pel Priorat, per la Segarra, vaig comprovar fa anys que es mantenien prou vius una colla de sobrenoms, i de malnoms, amb els quals els habitants d’un poble eren identificats pels dels pobles veïns. Els d’Estaon eren anomenats “gorretes”, per exemple. Hi ha sobrenoms que han obtingut una difusió notable, “cap-grossos” (Mataró), “ganxons” (Sant Feliu de Guíxols), etc., però la majoria no han traspassat les fronteres veïnals o, a tot estirar, comarcals. N’hi ha que s’utilitzen força habitualment i d’altres que han quedat congelats com una referència folklòrica: fins al cap de molts anys d’estreta relació amb Argentona no vaig descobrir que en d’altres temps els deien “repicatruges”.

El llibre de Soler i Janer, a més dels gentilicis pròpiament dits –cambrilencs, manacorins, santboians, algueresos, segarretes, conquers, sallagosards... quina varietat de sufixos!–, inclou un munt de sobrenoms d’allò més expressius: abatuts, aiguafregits, cadells, caga-selles, calces-roies, caragolers, carbassots, culipardals, escanyacabres, escua-rucs, esgarrapacristos, menjaburros, mosquits, perfumats, pescallunes, potes-roges, safraners, tous, ventafesols, xiulets…

És de suposar que totes aquestes denominacions havien provocat ires i batusses, i d’alguna manera expressaven les enveges, els menyspreus i les rivalitats locals. Pertanyen a uns temps en els quals hi havia una consciència molt forta de comunitat, i un enfrontament amb les comunitats veïnes, sobretot amb la més pròxima.

L’evolució del país ha transformat aquestes relacions i, en tot cas l’enfrontament s’ha dut a un terreny burocràtic, administratiu, i s’ha perdut l’arma dialèctica, tan elemental però tan viva, del llenguatge popular: En aquestes altures, jo penso que ja ningú no pot molestar-se perquè li diguin “salta-roques” (Montcortès de Pallars) o qualsevol altre sobrenom semblant. Fins i tot els malnoms més “brutals” han vist esbravar-se el seu verí, i si algú els recorda ho fa amb un somriure i un “distanciament” històric. Jo em sento honorat de ser un “repicatruges” d’adopció, ja que com a ciutadà soc fredament, municipalment, un simple “barceloní”.

Llegint aquests sobrenoms i malnoms se’ns apareix la imatge d’un país que estava organitzat en unitats familiars i ben diferenciades, entre les quals hi havia unes “relacions socials” profundament sentides, en els aspectes “actius” i “reactius”. Penso que potser seria oportú de reclamar amb satisfacció el dret de ser carbassots o pescallunes, que es correspon amb el deure de no renunciar –sotmesos a l’“oficialització” imperant– al batec de la pròpia història, per modesta que sigui.