Una història vertadera

També ha mort l’Annita, que vivia a Olot, als 97 anys. Havia sigut una dona molt independent, però la vellesa, agreujada per una caiguda fatal amb seqüeles doloroses, va fer que, el 2020, necessités la cura de la Kelin, una jove hondurenya que tenia 26 anys quan va començar a viure-hi. La difunta, s’ha de dir, tenia el seu caràcter i la seva filla Sílvia, que viu a Barcelona, no les tenia totes sobre si seria capaç de conviure amb una desconeguda. La Kelin, però, de seguida va guanyar-li l’afecte i la consideració perquè, com deia l’Annita, és molt trempada i va fer-la sentir càlidament acompanyada.

És així que una relació laboral va originar una mena de nova família. Aquesta família no va trencar-se quan, fa deu mesos, la Kelin va casar-se amb en Jordi, i va convidar-hi pràcticament tots els familiars de l’Annita perquè, trobant-se ella lluny de casa, sent que ells són una part de la seva família a Olot. El casament, però, va fer que la Kelin deixés de viure amb l’Annita, que, cada cop amb més problemes de salut i de mobilitat, va traslladar-se a una residència. No es va trencar la família perquè la cuidadora no va deixar mai de visitar-la. També ho feia la seva germana petita, Líliam, arribada fa un any. Al comiat de l’Annita, la Sílvia, a través de l’oficiant de la cerimònia, va expressar el seu agraïment profund i per sempre a la Kelin i la Líliam. Aquesta és una història vertadera i volia explicar-la. Per acabar els primers versos d’El silenci dels morts, el poema de Vinyoli que va llegir-se en l’acte de comiat: “Visquem-ne acompanyats / com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure’ns. Llur silenci / se’ns fa sensible, de vegades, intensament en un record.”