Em deixo convèncer per agafar un tren

Per la forma en què tinc organitzada la vida, em puc mirar els maldecaps que dona Renfe des de la distància perquè no agafo un tren ni per equivocació. Però com m’agrada l’aventura més que a dos partits d’esquerra barallar-se entre ells, l’altre dia em vaig deixar convèncer per anar de Badalona a Sabadell en tren. S’ha de dir que l’anada va ser perfecta, amb previ pagament de 4,10 euros. Els temps anunciats al web es van complir amb total pulcritud. Al cap de quaranta-cinc minuts ja érem al destí. Optimisme desfermat. “Deu ser que ja es noten els efectes d’un possible traspàs”, vaig pensar. Però faltava la tornada, és clar. D’entrada, abonar de nou 4,10 euros obliga a preguntar-se si amb el cotxe s’hauria estalviat diners. Després va arribar la temuda espera. En teoria, els combois passen cada quinze minuts. Però arribem al minut 15, i al 20, i al 25... i res de res. Allà no apareix ni un maleït tren. Es pot fer una col·lecció infinita de cares malhumorades. Finalment apareix un comboi. Avisen per megafonia que en breu en passarà un altre però ningú se la juga i tothom fa una aposta segura. També perquè l’estació és a l’intempèrie i ja n’hi ha prou de passar fred. Al vagó no hi cabem i fa pudor, però encara han de pujar més usuaris a les properes estacions. Penses que no hi cap ni una agulla però encara es fan un lloc quinze persones més. No fem pilars de 6 de miracle. Baixo una estació abans del previst i modifico la combinació de metro fins a casa. A Fabra i Puig, veig que la majoria evita validar el bitllet. No sé si soc de les poques que han pagat. Dues hores després de la sortida arribo a casa. Abans d’entrar-hi, em sobra temps per observar el meu cotxe. Tinc la impressió que els dos llums de davant em miren amb un somriure sorneguer.