Candidat al doblet

Deu ser perquè totes li ponen. Deu ser perquè els han respectat les lesions. Deu ser perquè una temporada de tant en tant surt un equip que no comptava per a ningú i guanya el campionat, com el Leicester de Ranieri el 2016. Deu ser perquè ha tingut sort en els aparellaments. Deu ser perquè descansa més perquè no juga competició europea. Deu ser pel que vulgueu, però és. És. Agradi o no. Cansa la cantarella del que li passarà al Girona en el darrer tram de temporada. Quin és, de fet, el darrer tram? Si la dividim en dos, ja hi som, al darrer tram. N’hem fet dos partits. Ahir es va tancar la jornada 21. Cansa la cantarella del que aguantarà i no aguantarà el Girona de Míchel. Cansa la condescendència dels mitjans, dels opinadors i dels entorns necessitats que les cireres les remenin els grans. Cansa tanta disquisició sobre si seria millor que es concentressin en la copa, perquè així tindria un títol. Cansa tant de càlcul sobre les possibilitats i l’oportunitat que jugui la Champions o que pugui entrar en competició europea. Els fets futbolístics objectius, 21 jornades de lliga després i a quatre partits del títol de copa, diuen que el Girona de Míchel és clar candidat al doblet. Perquè és primer en la lliga. Perquè va guanyar com va guanyar el Sevilla i va eliminar com va eliminar el Rayo. Perquè el Madrid guanya com guanya. Els mèrits de la temporada fan el Girona candidat al doblet. Vingui el que vingui, això és el que hi ha avui, i no ens ho treu ningú.