Impunitat

Diuen que, a grans trets, els humans restem adormits davant les atrocitats que es cometen al món i al cap de poc temps ens preguntem i recriminem sempre el perquè. I mentre hi penso se m’erigeix la impunitat amb la qual, observo, es tenyeix darrerament la cosa pública. Més de 25.000 morts a Gaza i el ministre d’Israel s’atreveix en una convenció internacional per assolir la pau a parlar del futur del seu país sobre les restes somortes en què han convertit el territori palestí. Ho fa davant dels principals responsables europeus que aposten per la creació d’un estat palestí en el camí per aconseguir la pau. Ell s’hi nega. Impunitat total la que deu sentir i gaudir aquest ministre per continuar assassinant sense que ningú el pugui frenar, de moment. A més petita escala, però ahir també, el Tribunal Suprem confirmava que la devolució de vuit menors no acompanyats des de Ceuta l’agost del 2021 va ser il·legal. Una pràctica, sentencien, prohibida per la Convenció dels Drets Humans. Associacions i entitats en defensa dels drets humans van posar el crit al cel. A l’altra banda, però, impunitat. Al llarg dels anys l’ésser humà ha estat capaç d’exercir brutalitats i després tornar al mateix punt de partida preguntant-nos què ha pogut passar mentre restem asseguts a la cadira.