‘Quo vadis, Catalonia?’

Quan un país sistemàticament menteix sobre els seus problemes o defuig l’evidència dels seus mals, obre les portes de manera inexorable a la decadència. Quan la corrosió s’escampa pels fonaments bàsics de l’ètica a la política, s’obren les portes automàticament al suïcidi del sistema. I no només en el polític (democràcia), sinó també en el sistema social, ja que aquest es fonamenta igualment en l’ètica; altrament no hauria existit el capitalisme (Max Weber), ni les llibertats com a claus de l’estat de dret. Malauradament els dos fronts estan oberts a l’actual Catalunya, i per descomptat a Espanya. És conscient la nostra societat del que està passant? Si el Mal es constitueix al Bé, el desastre i la ruïna queden garantits. La perversió de les lleis és el punt final d’una societat, i és on ara estem.

No s’ajusta el significat dels fets en economia com a símptoma de la crisi? Sense harmonia, no hi ha societat. I sense empreses no hi ha economia, l’enderroc del comunisme l’any 1989 ho va demostrar; i com ho assenyalen les estadístiques endèmiques de l’atur a Espanya amb més de 3 milions d’aturats; 400.000 joves formats han fugit de l’estancament espanyol, des que Pedro Sánchez ostenta el poder, per forjar-se un futur més enllà de les nostres fronteres, mentre nosaltres atraiem mà d’obra sense especialització, ni oportunitats d’alta qualificació.

LA RIUADA d’immigrants que inunda les nostres fronteres és la gènesi d’un gran conflicte cultural i de convivència en el futur immediat. França n’és la prova. La delinqüència a Barcelona n’és una altra demostració. Segons les estadístiques dels Mossos d’Esquadra i els diversos cossos policials, entre el 2022 i el 2023, de les 37.168 detencions practicades només 8.072 van ser de ciutadans espanyols. Al començament del 2023 el nombre d’estrangers censats a Barcelona era de 301.703 (un 72% més que l’any anterior). Gairebé un de cada tres residents és estranger. Dels més de 37.000 detinguts per delictes, gairebé 30.000 eren estrangers. M’estalvio les conclusions, encara que seria oportú reflexionar a temps, abans que el problema es dramatitzi i no resulti fàcil restablir una mínima normalitat. La droga, el narcotràfic i les pèssimes polítiques d’Ada Colau han propiciat una instal·lació de delinqüents i narcotraficants que amenacen de subvertir la realitat quotidiana i la vida comuna. Barcelona acabarà competint amb la lamentable escenografia de Marsella, si algú no hi posa remei.

Què succeeix amb les empreses –base fonamental de la nostra economia– avui dia? Segons el digital The Objetive, Catalunya ha perdut dos terços de la seva inversió estrangera des del referèndum del 2017 impulsat per Puigdemont i Junqueras. Cal afegir que unes 9.000 empreses han emigrat a altres latituds… Per més pressió que Puigdemont i Junts exerceixin, poques tornaran, atesa la perspectiva de la inseguretat jurídica territorial: sense un marc jurídic estable no hi cap la inversió. I ni el govern espanyol, ni l’autonòmic són capaços, avui, de frenar aquesta sagnia. On van anar a parar les empreses familiars històriques tradicionals i del sistema productiu català?

La pèrdua d’una multinacional La pèrdua d’una multinacional com CELSA –amb unes lleis que no admeten el recurs d’alçada– és per si mateix un toc d’alerta per a moltes empreses d’idèntica situació. Avui es podria parlar a Catalunya de la síndrome CELSA… però l’atac frontal a Grífols, una altra multinacional catalana, amb les seves derivacions a borsa, podria ser un altre exemple. I què dir de les empreses familiars capdavanteres com Titanlux o Freixenet o Codorniu, etc.? La lletania seria dilatada i el remei del mal podria afectar quasi tota una generació, sempre que es recuperi el lideratge de les elits tradicionals de la burgesia catalana.

NO HI HA NINGÚ QUE SENTI l’aflicció de l’eclipsi de la burgesia catalana, del capvespre de les nostres empreses més senyores, de la caiguda d’inversió a Espanya més enllà del 20%? Només un govern cínicament irresponsable com el de Pedro Sánchez pot ignorar una evidència com aquesta, un símbol com a nexe de la seva ineptocràcia.

Ni el govern espanyol ni les temptacions anòmales de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ni la mentida sistemàtica del president Sánchez, ni la dubtosa capacitat intel·lectual de molts dels nostres governants, ni la temptació comunista d’aquesta esquerra embogida… Sense garantia de futur, d’estabilitat i de progrés, caldrà refugiar-se en l’independentisme per defugir la crisi espanyola del sistema? Tot i això, jo em pregunto: Quo vadis, Catalonia?