La bibliotecària
El 1931 a la biblioteca d’Olot demanen llibres sobre feminisme
La Maria Font Clua, nascuda a Barcelona de pare banyolí, de nom Martí, i de mare del Pallars Sobirà, del poble de Rubió, de nom Maria, feia quatre anys que era la bibliotecària d’Olot quan el 1931 les jovenetes li demanaven “de tant en tant” un llibre de feminisme que “estigués bé”. A l’abril s’havia proclamat la República, a l’octubre al Congrés es debatia el dret a vot de les dones i algunes vesteixen pantalons amples i es tallen els cabells. Han vist a les revistes que a París, i a Hollywood, les noies i la Marlene Dietrich imposen l’estètica garçonne. Les titllen de gallimarsots perquè una noia d’Olot vesteix amb faldilla i barret. Femenina i decent. I els diumenges mantellina. De feminisme se’n parlava als diaris i als cafès i les olotines volien saber. I la bibliotecària va mirar entre els prestatges què tenia: les conferències de la Junta de Dames de Barcelona; Gloses femenines. Breviari de la elegant (1914), de Miquel Poal Aregall, el qual el 1930 es va casar amb Llucieta Canyà, i La mujer y el hogar (1920), de l’escriptor nord-americà moralista Orison Swett Marden, pel qual la virtut era la clau de la vida feliç. El llibre sobre la dona i la llar es promocionava com un “estudi imparcial del moviment feminista de la nostra època”. Les consultes i els llibres indicats apareixen en l’Anuari de les Biblioteques Populars de l’any 1931.
Gran lectora, la Maria Font Clua va inculcar l’hàbit al seu fill Fèlix, nascut el maig del 1937. Però la Maria, a la biblioteca, no va poder recomanar mai El segon sexe, de Simone de Beauvoir (1949), ni El quadern daurat, de Doris Lessing (1962), o Feliçment, jo soc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany, perquè els homes que mai han estimat les dones la van depurar el 1939. Durant els anys de la guerra, la bibliotecària d’Olot no s’havia significat i així ho diu l’expedient, que argumenta la destitució de la manera següent: “Contra usted no hay nada pero con la influencia lógica del marido sobre la mujer…” El marit, Pelai Planagumà, amb qui s’havia casat el 1934, era d’esquerres i no n’havia fet bandera. A la Maria la van enviar cap a casa, on la volia el feixisme: un àngel de la llar amb davantal emmidonat i no una bibliotecària que llegeix i ho recomana a altres dones.
